Cesare Pavese fou un dels escriptors més influents del seu temps. Lavorare stanca és el seu primer llibre de poesia. I també un punt d’inflexió per reflexionar mitjançant la literatura sobre la solitud, la rutina i el pas del temps. Pavese el va publicar l’any 1936 a Florència per parlar de la vida en Piamont i Turin als anys 20 i 30 del segle passat. Presenta la vida de camperols, prostitutes i persones normals amb vides dures. D’això aviat farà cent anys i en essència aquests col·lectius estan igual que estaven. És com quan viatgem a l’altra part del món i, més enllà, per superar una angoixa i, al remat, ens adonem que l’angoixa la tenim dintre.
Lavorare stanca
Pavese, segons diuen, era una persona solitària. Així s’explica que puga traslladar amb tanta potència el sentiment de la solitud mentre està envoltat de persones. A qualsevol hora, en qualsevol gran ciutat, un fum de gent va d’aquí cap allà centrada en els seus pensaments. Tot i que, Pavese, expressava la diferència entre la vida rural de la seua infantesa i el món alienant de la ciutat industrial de Turín no hi ha tanta diferència.
Recorde a l’escriptor italià i pense en com la informació circula a tot arreu en aquests dies de la ‘performance’ Zapatero. Seguesc el meu ritual de zapping per escoltar el que diuen aquí i allà. I tot és queda en un viatge infructuós que d’un dia a l’altre enganxa a l’espectador amb l’esperança d’esclarir incògnites.
En el moment de redactar aquest text, no es coneix el valor de les joies trobades a la caixa forta. A les taules de debat el tema és un dels més atraients. Potser, per lo novel·lesc que resulta. Passe vergonya nivell estratosfèric. A tot arreu hi ha experts explicant que cal l’anàlisi dels pèrits per saber-ho. What’s next? Em pregunte quina notícia arrossegarà aquesta.
Trencant motlles
Però continuem amb l’escriptor italià perquè és, infinitament, més interessant. Pavese fou un revolucionari perquè va saber connectar amb la societat del seu temps. La seua poesia parlava de les coses de veritat. Era propera i realista. Just el que no hi ha a la política de hui. Cada cop la societat està més lluny d’aquests senyors que, presumptament, ens representen. A diferència d’aquests, l’italià parlava en els seus poemes del món del treball i la vida urbana.
D’ell el que més m’agrada és l’exercici de memòria individual per retrobar-se amb la infantesa. Mira al seu passat, potser, segons diuen els experts, perquè en aquell temps és on hi trobava la vida real. L’única cosa que no m’agrada de Pavese és el seu final. Es va suïcidar a conseqüència d’un desengany amorós. Després de la seua mort es va publicar ‘Verrà la morte e avrà i tuoi occhi’ (Vindrà la mort i tindrà els teus ulls). La bellesa d’aquestes paraules és tan intensa com el seu final. Malgrat tot, Pavese perviu als seus llibres.
