La padrina va néixer al Cogul l’any 1896. Aquella dona menuda m’explicava els seus records d’infantesa quan jo encara era ben endins de la meua pròpia; parava l’orella per respecte més que per interès, sense sospitar que la majoria dels seus relats em quedarien gravats per sempre. De totes les anècdotes que em va traspassar aquelles tardes d’estiu o d’hivern a la Lleida dels anys seixanta n’hi ha dues que brillen dins la foscor, i mai millor emprada la frase.
Una nit, em va dir, vam veure al cel un estel amb la cua molt llarga. Recordo exactament les paraules, perquè la padrina tenia tendència a reforçar les explicacions repetint-les un dia rere l’altre –ai, senyor, quina bona tècnica pedagògica ara en desús!– fins que s’havia assegurat que jo posava cara d’haver guardat l’arxiu al disc dur. Sense que ella en tingués la més mínima idea, em parlava del pas del cometa Halley, que va provocar pànic quan la terra va travessar la seua cua l’any 1910. Com devia ser de lluminosa perquè els ulls d’una adolescent la retinguessin en la seua memòria per explicar-ho a una neta que de vegades es feia la sorda. Que el 1986, el mateix any en què ella va morir, el cometa Halley tornés a visitar el cel –encara que amb menys espectacularitat, ja és una coincidència, concurrència o confluència. Però que a sobre aquell mateix any nasqués el meu primer fill gairebé transforma la casualitat en una conjunció astral.
Però per damunt de totes les cançons que la padrina m’ensenyava a base de repetir-les –va ser la meua primera, i última, professora de música– i la resta d’històries que encara roden pel meu cap, n’hi ha una que aquest any mereix ser explicada, encara que les orelles de qui m’escolti també es tornin sordes, cosa que em mereixo. Un dia, quan tenia nou anys –m’explicava un dilluns, i després un dimarts, i segur que el dimecres següent i probablement la resta de dissabtes dels anys en què va viure a la nostra llar–, feia sol i tot d’una es va fer de nit fosca, i vam estar una estona espantats fins que es va tornar a fer de dia. Meravella. La padrina va viure i veure a la seua manera l’eclipsi total de sol que es veure des de Catalunya el 1905 tot i que ella no va saber mai què havia vist. Era inútil explicar-l’hi. Les seues orelles sordejaven també, però per un altre motiu: durant la guerra una infecció li va foradar els timpans. Però la seua explicació simple i precisa – i sigui dit, repetida– i els anys que tenia quan va viure aquell prodigi, em van permetre esbrinar i guardar en la memòria un fet que a hores d’ara ja no deu tenir testimonis vius.
Que en una xerrada recent al Museu Nacional de la Ciència de Terrassa sobre l’eclipsi que es podrà veure el 12 d’agost, la rebesnéta de la padrina Maria, és a dir, la neta d’una servidora i filla d’aquell fill que em va portar el cometa de la cua llarga, es dirigís des dels seus set anys al conferenciant que havia rodat pel món buscant eclipsis fins contemplar-ne cinquanta-dos per preguntar si des del poble del seu padrí –ai, que queda prop del Cogul!– es podrà veure aquest fenomen, i que el conferenciant, després d’un breu diàleg en què va haver de consultar on era aquest coi de municipi, li digués que ell també aniria a l’Albagés a contemplar-lo, posa un final feliç a les històries de la padrina. Però ho va dir de broma, aclareix la nena, que vol ser astronauta però encara creu que els Reixos es guien per un estel que brilla al cel…el cometa Halley?
Necessitem històries felices, que barregin passat i present i que quedin per al futur. Aquest potser serà l’article menys científic de tots els que llegireu sobre l’eclipsi, però vés a saber si serà el que més recordareu.
