León
León, entranyable ciutat. Capital del que en temps fora un regne, del que ha quedat prou rastre com per a que ara no tingui el caire vulgar, mediocre, polsós d’altres capitals de província espanyoles, tan casposes, tan de casino d’olor ranci, tan de senyores lluint “las joyas que mamá se puso cuando entraron los nacionales”… tres meravelles en pedra per a desmarcar-se’n: el romànic de San Isidoro, el plateresc de San Marcos, i el gòtic, ah! el gòtic, de la Pulchra Leonina, només igualat a Chartres.
L’aire, ni que sigui pobre ventet anticiclònic, per aquestes dates i a aquesta alçada de la meseta, és més fresc i fi que el nostre, i sobretot molt més sec que el nostre, aquest aire que eixuga aquesta meravella de la cecina, i que actua matisant la tardor amb els colors del seu penó, color de vi seriós, aspre però honrat, color de comunero, que no és un acudit escatològic, no facin conyeta que semblarien més provincians que ells, sinó un darrer i fallat intent d’un poble de tenir furs i no diluir-se en embrió d’imperi… aquest aire que s’ofèn i es rebel·la cada cop que aquesta gent tan poc llegida parla de “l’equip castellà”.
El partit, res. Pedro, aquest extrem que la toca poc i que no guanyaria cap premi com a extrem però que, noi, quin nas per a fer gols, els n’ha fet un a cada part, i si Bojan no hagués estat tirant a espès gairebé ho deixat tot dat i beneït, si és que no ho estava prou (prou dat i beneït, no prou espès).
Perquè no ho pelem a partit únic, tot això d’aquestes enutjoses copetes? I a domicili, si volen, que ja veuen que no ens ve d’aquí.
