Qui ho diria, que hem guanyat!
Alves centrant-la al segon pal i Ibra, guanyada l’esquena al Pepe, que no la deixa tocar a terra i empalma una canonada amb l’esquerre que ni en Casillas, tremendo porteràs, podia aturar, i un gol que emmarcarem al costat dels gols de Xarli o de Romario davant de l’enemic blanc, i olelé olalà, ser del Barça és, el millor que hi ha… la resta: patir molt. Abans del gol i després del gol, patir molt i molt.
Abans: quan en Xavi podia haver escrit un altre partit als pocs minuts d’arrencar només aixecant-la, que sembla mentida quin campió més galdós que tenim a base de bastir estadístiques quan menys convé, o quan de miracle en Valdés li ha aturat al Cristiano el que ja semblava cantat, que ja estàvem tots sota la cadira, i sort hem tingut en aquesta i en altres, que d’ocasions arribant a la mitja part n’havien tingut més ells. I després: a pocs minuts del sobrescrit gol, quan el que convenia era centrar-se, asserenar-se i posar paciència per a buscar el segon, el ximple del fill del Busquets es posa a nivell de la mediocritat que ens rememora aquest cognom i es fa expulsar pel que solen fer els ximples: una ximpleria, tocar-la amb la ma davant de l’àrbitre si no ets el porter i estàs dins de l’àrea. I vinga a patir i a invocar l’esperit d’HH, a veure si es feia bona la dita i amb 10 se juga més bé que amb 11… i no, vaja, sort hem tingut de jugar si fa no fa, i que mentrestant el Madrid s’anava desfent com un bolado.
Rellegeixo el que he escrit i m’adono que tot i la victòria, inqüestionable victòria i no es deixin enredar pel que demà els diran o llegiran, inqüestionable victòria tant inqüestionable com qualsevol altra, m’adono que sembla que em desfogui del nerviosisme passat fent una columna pruriginosa, rabiüda, poc festiva. Ja em perdonaran, deu ser que m’han de reajustar la medicació, o que de fons mentre escric se sent això tan horrorós i sandinista del ventdelpal, o que m’ha quedat el regust de les arcades de sentir la narració del canal plus, o que tot plegat, vagin a saber. No em facin massa cas, que hem guanyat i que s’entornen ben fomuts, i que això és el que compta, i mai menys fins que baixin a segona, que per anar bé, el Madrid, que perdi fins i tot l’autobús.
