Al concert de comiat de Verges 2008 en Llach ens deia que quan preguntem a un infant què vol ser de gran i respongui que una bona persona, anirem bé. Fins aquí tothom està d’acord (o la majoria); però què vol dir ser bona persona? What a diffucult question! En fi, potser la direm grossa, però no fugirem d’estudi.
Ser feliç implica ser plena i pròpiament jo. I no puc ser plenament jo si no és lliurement; i a la vegada, jo no puc ser lliure si no és verament. En realitat, però, allò que s’estima no es la veritat sinó el bé. Per això, estimar un contravalor, una falsedat de la pròpia humanitat, o una estridència estètico-moral, no és tan sols equivocar-se, és fer-se fals, dolent, perdem la nostra humanitat. És així que s’entenen les experiències de la culpabilitat, el penediment o la conversió, per no haver acollit la veritat en el seu moment com a la plenitud per a nosaltres. I això fa experimentar la tristesa, perquè la consciència humana identifica veritat i llibertat fins a tal extrem que el martiri és un dels seus corol·laris, entenent que és preferible viure en la veritat encara que morim, que morir en la mentida tot vivint.
L’antropologia de la modernitat considera l’home com un ésser essencialment històric, sense un substrat permanent. Nega una veritat objectiva d’ell mateix i això provoca una ruptura entre llibertat i veritat. L’home modern s’ha desempallegat de Déu, ha deixat de ser propietat d’altri: ja no hi ha normes per damunt nostre, nosaltres mateixos som la norma, esdevenim els propietaris del món. Sóc lliure; és més, jo sóc la meva llibertat, i estableixo veritats sense referències realment vinculants. La veritat moral es va creant per la consciència personal. El bé deixa de ser la referència de la ètica: el que em fa més persona no és allò bo que he elegit, sinó l’elecció racional. A vegades aquesta sublimació de la llibertat arriba a l’extrem ridícul d’exigir com un dret la regulació i la tutela de la llei –i fins i tot la subvenció pública- de tot allò que jo decideixi ser i fer, per més estrambòtic que sigui.
Però a nivell personal la pregunta no és qui és més lliure, sinó qui és més veritable, perquè en el fons, ser lliure i ser veritable responen a la mateixa realitat. La veritat de l’home no és extrínseca a ell mateix. És la seva realitat, les seves instruccions de funcionament, allò que el perfecciona com a persona. La bondat o la maldat ve donada per la raó humana, que mena la nostra voluntat a elegir allò bo per a nosaltres. No podem defugir la veritat sobre nosaltres mateixos. El problema és en quina veritat es fonamenta la raó per a decidir-ho: en el que jo vull, sento o m’abelleix, o en alguna idea que em transcendeix?
Simplificant el plantejament podríem identificar sis fonts de la bondat dels actes: ho decideix la biologia la qual determina el nostre comportament, ho decideixo jo, ho decideix la majoria, ho decideix l’evolució cultural, ho estableixen les lleis, o ho ens ve donat per un altre. La primera és el conductivisme, que nega la llibertat de la persona i, per tant, la qualitat moral de les seves accions, i em sembla que no respon a la realitat de l’ésser humà. La segona és el subjectivisme, del qual no me’n fio, i que mena al relativisme i a la llei de la selva. La tercera, quarta i cinquena són semblants: el positivisme, l’evolucionisme i determinisme històric, i el legalisme que confon allò legal o tècnicament possible amb allò ètic. Totes aquests orígens de la bondat em fan més por que una pedregada seca, perquè no deixen de ser subjectives, dependents dels interessos i capricis dels més poderosos en cada moment històric, dependents dels corrents d’opinió de moda i de grups sectaris o de pressió, etc, etc.
Personalment he optat per la darrera font. Entenc que allò bo o dolent no pot dependre del meu bon humor, de si m’han fet una i em vull tornar, de la meva por, de si he tingut un moment de debilitat, de si penso massa en mi o estic més pels altres. I ni tan sols d’una convenció o un acord d’una majoria. Les convencions serveixen per les coses opinables i les solucions tècniques. Finalment he comprès que som lliures per a elegir o no la veritat o el bé; i que és feina de tota una vida cercar la veritat sobre nosaltres; i que no som autònoms per decidir què són la veritat i el bé, perquè una veritat i un bé “variables” són irracionals. Prefereixo ser esclau de les meves eleccions lliures del bé i la veritat “objectiva”, de Déu, que estar sota la tirania del meu gust, de les meves apetències i capricis espontanis, o del políticament correcte o dels corrents d’opinió de moda. Per això estic convençut que obeir i servir lliurament els altres no és cap degradació de la persona. Tot el contrari, si a més es fa per amor. És a dir, ja veuen que no sóc cap modern. Ni tampoc un postmodern: participo de la seva desmitificació i qüestionament crític dels corrents de pensament i culturals que ens venen donats, però no combrego amb el seu escepticisme, subjectivisme i rebuig de qualsevol sistema i ordre. Sóc potser un carca dels que no li agraden al senyor Bohigas? He retornant a l’Antiguitat, o a la fosca Edat Mitjana (uuh!)? Tant se val, les etiquetes no m’amoïnen gaire. Ara bé, una cosa és la bondat o no d’un acte, i una altra cosa és la seva intencionalitat, que només coneix cadascú. I tot això es complica si, a més, considerem les circumstàncies ambientals, psicològiques i físiques que, sens dubte, influeixen i condicionen les nostres decisions i poden augmentar o minvar la seva bondat o malícia.
En qualsevol cas, no només hem de considerar els actes concrets, sinó si tota la meva vida té una finalitat bona o dolenta, perquè la veritat compromet personalment i té conseqüències pràctiques. No som HAL 9000 ni Terminator; quan actuem, ens fem algú. Fer una cosa o una altra no és igual, perquè ens construïm d’una manera o una altra, ens fem millors o pitjors. No sóc el mateix si robo o no robo, si vaig només a la meva o penso en els que m’envolten, si em deixo anar amb la beguda o el sexe com a objecte de consum, o sóc senyor dels meus instints quan tendeixen a la irracionalitat; si dono recorregut a l’odi o la incomprensió, o deixo espai al perdó. Qui va ser més autènticament lliure i persona: el nazi que matà Maximilià Kolbe, o aquest darrer en autoimmolar-se?
I com que aquest estiu vaig estar un dia a Normandia, em permetran que els expliqui un bocí d’història que vaig aprendre, i que em sembla que els hi puc entaforar a propòsit del que venia dient.
A les 6.30 del 6 de juny de 1944, degut als corrents i al fum dels bombardejos, les barcasses de les companyies D, E i F del 2n. Batalló dels US Ràngers comandades pel Tinent Coronel James Rudder aparegueren a la costa més lluny del previst. Després de rectificar el rumb arribaren a la base dels penya-segats del Pointe du Hoc -30 metres d’alçada- a les 7.10, deu minuts més tard del límit per avisar les companyies A i B del 5è Batalló: les seves llanxes foren desviades a Omaha Beach i el 2n. Batalló es quedà sense reforços. La onada de dinou B-26 Marauder de la US Air Force ja havia fet la seva feina i els canons dels destructors USS Texas i Satterlee, i del HMS Talybont deixaren d’escopir el foc de suport que feien des de les 5.50. Aleshores les barcasses dels Ràngers s’aproparen a la petita platja de grava als peus del Pointe. Les cordes i escales amb els seus ganxos de fixació foren disparades mitjançant llançadors, però algunes, amarades d’aigua, pesaven massa i no arribaren al cim. Els alemanys -125 infants i 80 artillers- disparaven granades i foc de fusell i metralladora, i van tallar algunes de les cordes. En poc més de cinc minuts arribà al capdamunt el primer Rànger. S’agruparen per seccions i a l’aixopluc dels cràters de les bombes, després de 15 minuts de combat, arribaren als búnquers i van descobrir que els cinc canons de 155 mm que havien de neutralitzar per evitar que disparessin sobre Omaha i Utah havien estat substituïts per fustes. El Tinent Eikner, fent senyals Morse amb una làmpada que havia portat, aconseguí que l’artilleria naval destruís la metralladora. A les 8 tenien controlat el cim. A les 9 una patrulla dels Ràngers va descobrir les peces d’artilleria uns quilòmetres més endins, i les van destruir amb unes poques granades, mitjançant una acció audaç dels Sergents Bud Lomell i Jack Kuhn. A la tarda Rudder envià un missatge: Som a Pointe du Hoc; missió acomplerta; necessitem municions i reforços; moltes baixes. La resposta: Cap reforç possible. Arribaren tres paracaigudistes de la 101 Divisió caiguts lluny del seu grup. Van resistir diversos atacs durant la nit. La companyia D, que cobria al flanc oest, va caure: 20 soldats sota les ordres del Sergent Petty cobriren la retirada de 50 dels seus companys, i van ser fets presoners. A la tarda van arribar els socors del 5è batalló. Rudder havia estat ferit dues vegades, 80 dels seus 225 soldats havien perdut la vida, i altres 55 eren ferits. El dia D, el 2n. Batalló va ser la primera unitat en assolir les seves missions assignades.
Rudder i els seus Ràngers es van fer millors persones complint lliurement el seu deure, i la seva acció ens va millorar també a nosaltres d’alguna manera. Al final la bondat o no dels nostres actes interpel·la el significat de la nostra vida. Per això és tant peremptori trobar la veritat sobre nosaltres. Ja ho deia en Machado: ¿Tu verdad? No, la Verdad; y ven conmigo a buscarla. La tuya, guárdatela. Som lliures per a la recerca de la veritat. Després, però, hem de seguir-la, també amb la nostra llibertat sobirana.
La raó, que hauria de cercar el sentit de l’ésser i l’existir humà en ordre a assolir la seva plenitud, sembla actualment substituïda per una altra funció de la raó que té per objecte descobrir a l’home la manera de sobreviure, d’orientar-se en el seu ambient i de satisfer les seves necessitats pràctiques. És el predomini de la raó tècnica o instrumental sobre la raó sapiencial o metafísica o moral, o com li vulguin dir. I em sembla que així no anem prou bé.
Al cementiri nord-americà de Colleville-sur-mer, sobre Omaha Beach, hi ha 9.238 creus i 149 estrelles de David. A les 1.557 tombes de desapareguts en combat hi ha gravat: Here rests in honored glory a comrade in arms, known but to God. Al caient de la tarda d’un dia d’agost, amb el blau intens de l’Atlàntic com a retaule, acompanyat per la brisa marina i algun crit escadusser de les gavines, caminava lentament entre les creus marbre blanc sobre la gespa verdíssima i anava mussitant parenostres i avemaries pels joves ianquis enterrats sota els meus peus; i el cap em discorria: encara que estigués sol al món, sóc una existència volguda per Déu; i al capdavall aquesta és l’única Veritat que importa realment.
L’aventura de la vida, que és la novel·la de la nostra llibertat personal, no és gens planera. Ho canten els Manel: Sabem que volíeu fer més, però, què hi farem, així és la vida: t’equivoques d’uniforme i dispares a qui més estimes; t’equivoques de remei i va i s’infecta la ferida. I, alguna estona, què us penseu?, també ens agrada estar contents. Però sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem fer. Però com diuen a una altra cançó, a vegades ens en sortim. I ara em disculparan perquè he perdut el fil i ja no sé a què venia tot això. I si algun sofert lector ha arribat fins aquí i treu alguna cosa clara de tot aquest embolic, ja m’estarà bé; i no pateixin, que ho deixo estar aquí mateix.
