Us deixo, només, una part del discurs que vaig fer el dijous passat en l’acte de presentació de la candidatura de Convergència i Unió al meu poble.
Són un recull de reflexions que vaig expressar en veu alta, per primera vegada.
“Avui fa anys, 80, que el President Macià proclamava la República Catalana. Un discurs breu, segur, rotund. El que els historiadors en diuen un punt d’inflexió, fent servir una expressió dels matemàtics.
La història i els seus atzars i necessitats van fer que , el que semblava un canvi històric, al cap de pocs anys esdevingués un punt de fuga, un referent.
Però avui no voldria parlar d’això.
En aquell moment, diuen, tot un poble va estar amb el seu President. Amb els seus polítics. Se’ls sentien propers i se’ls sentien seus.
Ara, hi ha allò que en diuen la desafecció. El divorci. Aquella cosa tan estranya (que a mi em provoca rebuig): fer servir, el vosaltres, el ells, quan es parla de política.
Fa ja més d’un any, que en diferents escrits (al diari El Matí, a blocs, microblogs i a la web 2.0, reclamo, reivindico, a vegades punyentment que hi ha d’haver una solució a aquest divorci entre política i societat, i que demano implicació, implicació i implicació, per un costat i altre, i quan se m’ha donat l’oportunitat, ara que en Toni me’n demana, no puc, ni vull, fugir d’estudi: m’implico. Per coherència.
I segueixo demanant el mateix, implicació…., fer-nos sentir la veu, per coherència, per complicitat ….
perquè? som realment conscients que no tenim més eina que la política per governar un poble?, un país,?
Nosaltres, també, tenim un problema…
Perquè segurament la gran tasca a fer és que el Vosaltres desaparegui i ens adonem que el que cal és emprar el nosaltres.
Hem (nosaltres, tots, junts) de retrobar-nos amb la política des del convenciment i el voler posar sobre la taula solucions dialogades. El diàleg és i serà fonamental, i un cop presa la decisió hem d’actuar amb determinació. Necessitem, per tant, una política més reflexiva on hi intervenim tots, també.
Fins ara les respostes, que demanem, que ens exigim, no meditades, no pensades, hauran de ser-ho. Haurem de fer l ‘esforç d’esperar una resposta a un problema, no en el moment en el que se’ns plantegi, sinó en el moment que hagi sigut analitzada i amb una proposta de solució i/o resposta.
No actuem així en tots els altres àmbits de la societat? Perquè fer-ho diferent en política?
Portem un temps en que sembla que tot val. Hem passat del Seny a la Rauxa i si m’ho deixeu dir a la Disbauxa (ja ho he dit). Alguns partits polítics han entès que el més important és, ser transparent, generar confiança i establir lligams reals entre tots. Generar confiança amb un programa ajustat, modern, obert a les noves necessitats que es generen dia a dia per la rapidesa en que aquest món evoluciona, del qual, covilatans, no estem aïllats.
El meu pare, per a qui evidentment tinc, no un record, sinó una constant visió, deia sempre: rumieu, rumieu, rumieu i després… parleu….. i deia, també, que la raó sumava 1200, 600 l’un i 600 l’altre… i jo us proposo escoltar-nos junts, sentir-nos junts… això seria un 1200 de diàleg i sumar!
Venen temps durs i sempre he pensat que a cada generació li toca fer, construir, preparar amb responsabilitat el futur dels que vindran. Hem de treballar amb propostes a curt termini que es podran executar dins d’un temps que potser serà la pròpia legislatura , però hem de ser conscients que hi haurà propostes a més llarg termini, o a fases, perquè el temps així ens ho imposa i perquè la realitat només és una i hem de ser conseqüents amb ella. És important canviar, entendre, interioritzar el concepte de que la legislatura no s’acaba en 4 anys sinó que treballem per generacions.
I si no ho fem per els nostres fills, per a qui ho farem?
Fa unes hores un amic em recordava una frase de Chesterton, l’escriptor anglès: els romans no estimaven Roma perquè fos gran; Roma es va fer gran perquè els romans l’estimaven.
Ser a la llista de Convergència i Unió a les properes municipals penso que és la millor manera de donar compliment a aquesta frase, a la nostra ciutat. “
