El partit, res que no haguem vist. Un rival que ajunta línies i mira de trabucar-nos el mig del camp, que cal estovar i que pot costar més o menys segons i com, però que acaba estovat quan arriba el golàs que obre la llauna, sovint a peus de Messi, que no para de sumar i créixer. Diríem allò d’e la nave va, però aquí sense rivalitats de prime donne, res a veure amb la referència felliniana. I menys si l’heroi del partit és Keita, l’antípoda de la prima donna, l’exemple de la robusta, física, lliurada ànima del que es lliura a l’equip, generós sabent que transcendeix en tant que donat al col·lectiu. Mancaven quatre titulars indiscutits, i, fora d’algun moment de boira baixa, hem vist la substància Barça intacte, ahir amb un registre nou, assenyalant el cel de la història del futbol i dient que no, que encara no ho hem vist tot, que els gemecs dels pobres Salieris, que això del febrer maleït, és més un exorcisme del mediocre, més una invocació que un malefici real.
Que vagin dient, que la nau navega.
