Acabem avui aquesta sèrie breu entorn la personalitat i el pensament de Jacques Maritain.

Maritain considera que la democràcia té essència evangèlica i que els drets de l’home són d’origen cristià. Afirma, alhora, la necessària laïcitat de l’Estat contra tota forma d’integrisme religiós, però també reivindica l’Estat d’esperit democràtic que té necessitat d’inspiració evangèlica. I, desenvolupant aquest pensament, recupera el concepte de poble com a subjecte i protagonista de la vida política, i sosté que per a governar no és suficient actuar “per al poble” sinó que cal “existir amb el poble”, compartir la seva vida, les seves esperances i sentiments profunds, per arribar al cor de la vivència i dels valors de la gent; i promou un futur moral que renovi la democràcia i l’apropi a les persones, que en són la seva raó de ser.

Maritain, amb “L’humanisme integral”, vol fer comprendre que la democràcia no és només un mètode de convivència política sinó que té un valor ètic en si mateixa, perquè es fonamenta en la dignitat de la persona humana i en la seva llibertat de consciència.

A “L’Home i l’Estat”, avisa sobre la creixent relativització de la sobirania estatal, i anuncia allò que després s’ha conegut com la crisi del concepte Estat-nació, i la pròpia globalització, proclama la inseparable vinculació entre l’ètica i la política com la única forma d’humanitzar la societat i demana una reacció moral i espiritual. L’Estat no és una comunitat espiritual o una persona col·lectiva en el sentit propi de la paraula. No està per sobre de la pàtria ni de la nació, ni molt menys de les persones. Ve a ser un instrument artificial i subordinat al servei de les persones, imprescindible per a evitar l’anarquia, però aquesta inevitabilitat pràctica de l’Estat no li atorga autoritat moral.

Maritain adverteix, com deia, front al procés de creixement actual de les funcions estatals, i considera que el fi de la societat política no és només el benestar material sinó una realitat de llibertat i de cultura que ajudi l’home a conquerir la seva veritable llibertat. Té un alt concepte de la política com a element moral, i això el porta a criticar Maquiavel, assenyalant que un fi moral no pot servir-se més que per mitjans igualment morals. I contempla la democràcia com a organització racional de la llibertat fundada sobre la llei i única via per assolir una racionalització moral de la política. Adverteix, en fi, que la democràcia està sempre amenaçada de perdre la seva inspiració moral, i que, per tal d’evitar-ho, cal comptar sempre amb la inspiració de l’Evangeli; llegir la democràcia amb l’esperit de l’Evangeli. I atorga el lideratge al poble, a les persones, fins i tot, mitjançant l’exercici de la resistència pacífica a l’hora de reconduir la democràcia i l’acció política cap el camí moral que mai hauria d’abandonar. I això ens ha de dur a omplir de contingut aquesta democràcia i aquesta justícia encara superficial i formal en la que vivim.

Considera que la força de l’Església, i el centre entorn al qual planteja la relació Església i Estat, és la llibertat de l’Església per il·luminar espiritualment la vida social, la llibertat per predicar. La necessitat de promoure una societat política mundial que, superant la sobirania estatal, creï, no un superEstat, sinó una autèntica societat mundial lliurement estructurada.

Maritain proposa, en definitiva, l’ideal històric d’una nova cristiandat, una part del qual ha estat assumit, formalment, per les democràcies occidentals; però poques vegades aquesta assumpció pren el sentit real de l’humanisme integral de Maritain, pocs cops aquestes democràcies abracen la persona completa des de la visió evangèlica que hauria de fonamentar la democràcia. Una persona moral i una democràcia moral, ambdós plens de la distinció entre el bé i el mal, plens de sentit transcendent, i lluny del relativisme nihilista que imposa una visió radicalment i exclusivament pragmàtica de la persona i de la democràcia.

Maritain fou un extraordinari mestre del diàleg democràtic que, sense renunciar mai a la seva fe i sense pretendre que els altres renunciessin a les seves conviccions, va defensar la influència de l’esperit sobre les coses temporals, reconeixent però l’autonomia de la política i dels seus propis fins. Així, va promoure el sorgiment d’una societat personalista i comunitària en què s’harmonitzessin els drets individuals amb les aspiracions de les comunitats; i va proposar un món que ofereixi un estil de vida auster, de profundes solidaritats humanes, no ideològiques. Maritain deplora la inèrcia social i l’actitud reaccionària de molts catòlics.

La filosofia de Maritain ha donat forma a una de les grans corrents actuals del pensament, l’humanisme cristià, que, alhora, constitueix la base teòrica de la doctrina de la Democràcia Cristiana.

Enginyós, viu, agut en els seus judicis, despert, alegre, barreja de bondat i tendresa, Jacques Maritain desprenia un hàlit espiritual tan net, tan pur, que era impossible no sentir-lo. Propugnava la salvació actual dels valors de la intel·ligència i dels valors humans. Amb aquesta saviesa, que parteix de la necessitat profunda i consubstancial de créixer i renovar-se, Maritain apareix com un dels més grans pensadors del segle XX. Un home de profunda passió religiosa, filosòfica i cívica, així com un testimoni actiu i participant en els esdeveniments del seu temps: i, podeu comptar-hi, d’una actualitat punyent.

Admirat i estimat Jacques Maritain, gràcies per tantes coses, i una abraçada de comiat, amb l’esperança de què les teves paraules siguin cada dia més presents entre nosaltres. Tant de bo.