Aquesta és la qüestió.
Després de la mort del Franco, els poders fàctics varen veure perillar els seus privilegis: de poder i econòmics. Els privilegis ideològics eren coses d’eixelebrats irredempts que estaven al servei dels primers. Dit d’una altra manera, la ideologia a Espanya sempre ha estat instrumental. “Antes roja que rota”. Això és vàlid encara ara.
Hi ha però, una diferència fonamental entre els interlocutors espanyols de l’any 76 amb els actuals. Els de l’any 76 tenien pànic de passar de la dictadura a la democràcia. Els d’avui ja han experimentat que en democràcia tot és possible, fins i tot poden incomplir les lleis i amenaçar els incomplidors (naturalment, quan aquests són els “altres”).
A l’any 76 tothom era inexpert. Els polítics del Règim i els de l’oposició. La diferència, però, és que ells tenien la paella pel mànec i els de l’oposició els la volíem prendre.
Però al final, tothom es va posar d’acord. O tots moros o tots cristians. I els sants innocents (o no tant) vàrem triar “tots moros”, vull dir, tots contents i corruptes. Tothom tindria accés al BOE i els contractes amb les Administracions serien la base del finançament dels Partits. La Democràcia (que tot ho fa transparent) no havia de ser més cara que la Dictadura (que tot ho amaga). La solució per tant, va ser una Democràcia no massa transparent. Les comissions anirien per sota mà i tothom les amagaria. I si es destapava algun afer, tal com l’aplica l’Albert Sàez, s’aplicaria l’acudit del dentista “Suposo que no ens farem mal, oi?”. Després de 35 anys d’experiència, totes les autonomies tenen el seu “BOE” (a Catalunya és més diferent, se’n diu DOGC) i tothom a xuclar.
Lògicament això ha fet molt de mal als que només arriben al BOE i per tant aquesta dispersió s’havia d’acabar. “Unitat de Mercat”, en diuen. Per això ara el GROSS PROBLEM no és si Catalunya té dret o no a la independència, a la llengua, a la cultura i a tots els altres inputs. Ells ja s’han gastat 35.000 M€ fent trens radials perquè tothom pugui arribar a Madrid i demanar hora per fer cua. Alguns, però, pocs i controlats, no n’hauran de fer perquè tenen butlla “forever”.
Catalunya ja ha tornat a ser 4 províncies espanyoles amb el seu folklore peculiar, i tot igual que abans. Quin descans!.
El dilema d’avui -per als que vàrem viure la transició- és que llavors el debat era “O Transició o Ruptura”. Vàrem optar per la solució més pràctica: Transició. I avui en paguem tots els pecats.
El debat actual és: “O Centralització o Ruptura”.
Tornarem a ser “pràctics” acceptant tornar a ser províncies colonitzades?
