Són al llit d’aquella cambra, passat l’estiu. Saben arribat l’instant final de la seva història, fugaç i intensa. Des del llit es veu la persiana, que no és del tot tancada, i ell, que és poeta, diu que “s’obren trenta-set horitzons rectes i prims” que el cor oblida. L’estiu ha passat, igual que aquesta història. ¿“Te’n recordes d’aquesta cambra?” El color de la llum, abans, era color de mel. Ara, en canvi, és de “color d’olor de poma”. I la noia, que ha pres el sol, però ja no el pren, la noia, nua, té encara “la pell mig del sol, mig de la lluna”. Ella, però, no diu res, encara no s’ha vestit i les fulles de la tardor van colgant els cossos i els besos i la plenitud amorosa. Naturalment és Ferrater, el mestre Gabriel Ferrater, i un dels seus poemes insígnia, “Cambra de tardor”, que forma part del volum “Les dones i els dies” en la primera edició dins de la MOLC, n. 21 (Barcelona,1979). Tot el recull és una meravella, però aquest poema sempre em crida l’atenció. “Adormides,/ les fulles dels meus besos van colgant / els recers del teu cos”. Trista felicitat, petite mort amorosa. A la tardor, passat l’estiu. El temps s’ha aturat a l’interior d’aquella cambra. Que lent el món, que lentes les hores, aleshores!
