“Donde dije Digo, digo Diego”. Aquest sembla ser un lema practicat repetidament per molts polítics; han dit “blanc”, per després assegurar -vistes les reaccions de l’entorn social- que ells digueren “negre”. És aquest un comportament èticament acceptable? I entra dins de la vertadera llibertat d’expressió i d’opinió, tot i sabent que “rectificar és de savis” ensems que tota rectificació sàvia passa per la veritat.
Defensem clarament la llibertat d’expressió, ja que és un dels drets humans fonamentals. Ens agrada sentir la veritat, pel que fa al bé comú de la societat i al bé de les persones. Considerem que raons de mera conveniència no han de ser pertorbats per la rectificació mentidera o pel joc del “fet a amagar” polític. Alguns manifesten les veritats en què creuen; també ens troben amb aquells als qui no els agrada que alguns pensin pel seu compte o que expressin una opinió que no és favorable als interessos d’un determinat moment o d’un concret partit polític. Tot això sol passar en afirmacions ideològiques, en declaracions de tota mena, en debats confusos i abstrusos. És així de tal manera que ens hem acostumat a pensar que moltes de les afirmacions no sabem si pertanyen al món de la veritat, de seduccions enganyoses; o si depenen d’interessos partidistes, de situacions conjunturals, o de manca de conviccions fermes fonamentades en la vertadera realitat d’uns determinats fets.
Ens hem adonat també que sovint qui menys amics són de la veritat i de la llibertat d’expressió o d’opinió els solem trobar entre els fautors del “pensament únic”, als quals no els cap al magí la “discrepància” en general. I per això obliguen a rectificar els seus amics, companys i “adlàters”…Si un del seu grup o partit discrepa o es desmarca en alguna cosa -simplement perquè vol opinar lliurement- tal vegada és anatematitzat. Asseveraran els “manaies” que el discrepant posa en perill el prestigi del partit o del “grupuscle”, i per això aquell home “lliure” no pot opinar “lliurement: podria caure en una “subjectiva exageració”, en un “error d’apreciació” o, Déu nos en guardi, en el nefast “confusionisme” pel “mal ús” de la seva llibertat. Per tant, diuen, cal que tothom s’hi miri molt, no fos cas que alguns fessin caure la totalitat del grup en el desprestigi o donés peu a comentaris malèvols o irònics de l’oposició…En molts casos s’ho hauran buscat ells mateixos ja que la resposta de l’opositor no conté cap ironia malèvola, ni cap manca de respecte a la persona; es tracta només de restaurar la simple veritat, o, si més no, fer palès el dret a la llibertat d’opinió, que sempre serà legítima.
Hem de tenir en compte que rectificar un fet veritable suposa “mentida podrida”. Si hi ha una falta de veritat deguda a l’enfadament d’un o d’uns quants “intocables” que creuen tenir sempre la raó. I aquell que volia parlar “clar i català”, sense eufemismes, es veu posposat a fer el paper de víctima. Però tot l’afer acaba donant una trista i col·lectiva imatge que desprestigia els polítics en general. M’estic referint a l’espectacle que donen molts prohoms -del móns polític, econòmic, també del religiós, per què no dir-ho! -en el constant i cansat exercici del famós “donde dije Digo, digo Diego” -allò que a casa nostra ho expressem per “on vaig dir blanc, ara dic negre”- perquè ara convé “desmentir” faltant a la veritat i a la dignitat d’algunes persones. Penso en uns quants recents desmentits que hem hagut d’aguantar i amb què alguns semblen que s’han tornat boigs o ens hi volen tornar.
Sens cap dubte, en tota declaració inicial, s’ha respectar els drets de les persones i posar la dosi exacta en el “parlar”: “ni massa mel ni massa fel”, com diu el refrany per tal que la veritat no sigui feridora. També segurament es podrien polir algunes afirmacions i expressions, però penso que les pressions -ja no goso qualificar-les de coaccions- per arribar a matisos rectificadors poden desvirtuar el primer pensament, expressat amb plena llibertat i veracitat. Si no ho tenim en compte, tot es pot convertir-se en pura retòrica per fugir d’estudi o per quedar bé, deixant darrere nostre un rec d’opacitat que camufla la realitat circumdant.
No és fàcil encertar sempre amb la paraula exacta en aquests camps tan relliscosos. És un terreny difícil. Tots ho sabem molt bé per experiència! Però crec fermament que “l’honor a la Veritat”, com deia Tomàs Becket, i la seva defensa són compatibles amb la claredat i el respecte a les persones i les institucions. Per escriure – com estic fent ara – i opinar sobre qualsevol tema cal servir-se paraules. Aquestes són un mer instrument per fer-nos entenedors, i mostrar el nostre pensament. Hem d’estar-hi preparats sabent que potser seran llegides d’una manera que no voldríem, però cada receptor pot tenir la seva ona desbaratadora. Hi ha bones o males “entendederas”, o hi ha també males i bones “explicaderas”, com diuen els castellans.
Alguns no saben on situar-se perquè tampoc no saben o intueixen la posició dels qui els llegiran i un no sempre pot quedar bé o brillant amb tothom. I arribem a la conclusió que parlar o escriure serà sempre perillós, fins i tot quan hom desitja manifestar la veritat pensant sobretot en el bé de la gent. Un bé que s’ha de cercar amb rectitud de cor i de ment, i que així és per ell mateix sempre atractiu.
Si no, no parleu més de desafecció política !
