Marju Vatsel va néixer a Estònia on va viure en directe i va participar de la movilització social per la independència del seu país. Pianista professional, especialitzada en pianoforte, des de fa 19 anys viu a Matadepera i, a banda de concertista, és professora titular del Conservatori de Música de Terrassa. Li hem fet algunes preguntes sobre la cadena humana que es va organitzar al seu país natal i que va contribuir decididament a la independència.

A Estònia es parla de la Revolució Cantada, ens pots explicar què és?

Hi ha una llarga tradició de cant coral a Estònia. Cada 5 anys es reuneixen a Tallinn, a la capital, les corals de tot el país en un camp amb l’escenari construït expressament per aquest tipus de festivals (Plaça del Festival de Cant) i canten durant dies cançons populars i patriòtiques, sentint la forta conexió de formar part d’una nació que ha tingut la seva força a la seva cultura i al seny de la seva gent.

Cap a mitjans dels anys 80 amb el Gorbatxov al poder es va canviar el clima polític a la Unió Soviètica. Estònia i altres dos països bàltics van començar a reclamar més llibertat econòmica i política. Durant l’estiu del 88 la gent jove es reunia a les nits a la Plaça del Festival de Cant exhibint símbols nacionals i cantant cançons reivindicatives. Es van anomenar ” festivals de cant nocturns”.

L’11 de setembre de 1988 s’organitza un festival especial, que es converteix en un dels més multitudinaris: 300 000 persones cantant juntes i demanant la independència d’Estònia. 

 D’on va sortir la idea de fer una cadena humana al llarg dels tres països bàltics?

Els 3 països bàltics comparteixen la història: els tres formaven part de l’imperi Rus, van aconseguir la independència entre les dues guerres mundials i van patir l’ocupació soviètica durant 50 anys.

Amb la revisió de l’explicaciö dels fets històrics surten a la llum les clàusules secretes del pacte anomenat Molotov-Ribbentrop del 23 d’agost de 1939 que va dividir l’Europa de l’est en dues zones d’influència: per una part Polònia anava a la zona d’influència d’Alemanya nazi i els tres paisos Baltics es quedaven per a la Unió Soviètica de Stalin. L’any següent entren les tropes soviètiques als tres països bàltics i comença l’ocupació que durarà mig segle.

La idea era pressionar es polítics perquè s’anulés aquell pacte històric.També per a denunciar al món que gràcies a aquest pacte es va cometre una il·legalitat en annexionar els països bàltics a la Unió Soviètica .Van organitzar una mobilització multitudinària que va aconseguir unir els tres països i una participació de quasi 2 milions de persones a llarg dels 600km. 

 Quin grau d’implicació ciutadana va tenir? 
 
 Amb les reformes de Gorbatxov en marxa la gent ja s’implicava més a la vida política. Curiosament va ser des de Moscou on es va llançar la idea de formar moviments anomenats Fronts Populars per a democratitzar el país. La majoria dels pobles tenia el seu Front Popular. 

Les empreses (que eren totes estatals) van donar festa als seus
treballadors i va poder venir més gent que s’havia apuntat al principi a les llistes de les seus de Fronts Populars locals.

L’organització comptava amb la complicitat dels directius de les empreses.
També va ser important la preparació i explicació a la gent perquè vinguessin
amb els autocars plens – eren gratuïts cedits per les empreses locals.
La gent portava pancartes fetes a mà per ells mateixos.

Fins a quin punt ereu conscients de les possibilitats d’èxit de la vostra reivindicació? 

Al començament dels anys 80 ningú creia la possibilitat de la dissolució de la Unió Soviètica. Però amb la perestroika i glasnost es va obrir un nou escenari de més llibertat democràtica que va permetre la creació de partits i moviments que anaven en la mateixa direcció: cap a un estat independent que decideix com gestionar els seus recursos.
 
En un breu làpsus del temps Estònia ja havia sigut estat independent. La generació dels meus pares havia nascut a a republica independent abans de la 2a Guerra Mundial. La gent tenia encara a la memòria “els bons temps estonians” en els quals semblava que tot era més bonic i idealitzat. Això va donar més força a la gent per creure que si una vegada ho haviem aconseguit que ho podriem tornar a fer realitat.

Com va reaccionar Rússia i els ciutadans russos residents a Estònia després de l’èxit de la cadena humana?

Hem de diferenciar la Federació Russa de la Unió Soviètica en aquella època. Mentre Rússia recolzava les reivindicacions de sobirania d’Estònia i una acció concreta de Boris Ieltsin va evitar el vessament de sang a Estònia en l’intent de repressió de les manifestacions per la independència, el Partit Comunista va respondre amb rebuig i amenaces. Els ciutadans russoparlants – treballadors de la industria, militars i els funcionaris- van crear un contramoviment -Interfront -la feina del qual va consistir en estar en contra del tot el que tenia a veure amb la independència. Organitzaven manifestacions i fins i tot vagues a les fàbriques per aconseguir els seus objectius.

Quins passos es van seguir fins aconseguir la independència? Quna temps es va tardar en assolir? 

 El procés va durar uns 3 o 4 anys. Des de la crisis de les mines d’extracció de fòsfor que els soviètics volien instalar al nord-est del país és on comencen les primeres protestes, que van de l’any 1987 fins l’agost del 1991 amb la proclamació de la independència. No va ser un camí fàcil. Sempre tenint present l’amenaça militar soviètica i 50 000 soldats al territori estonià. També la població d’Estònia havia canviat: hi havia 60% d’estonians i un 40 % de russos.

El 1987 es va formar la Societat per la Història que va tenir un paper important en la restitució del relat de la història i dels símbols del país. L’any següent es crea el Front Popular – moviment democràtic que es converteix el moviment polític majoritari. Al mateix any el parlament fa una declaració de sobirania. Moscou anul·la la declaració i es produeix un conflicte de constitució entre Estònia i Moscou. 

Per reforçar la llengua autòctona cada vegada més minoritària s’aprova la llei que estableix que hi ha només una llengua oficial: l’estonià. El Front Popular, que primer s’havia decantat per una major autonomia, demana ara ja la independència. El parlament declara il·legal l’annexió a l’URSS. Es proclama el període de transició que culminarà amb la creació dels òrgans d’estat constitucionals.

Gorbatchov va trigar molt a reaccionar en no prendre’s seriosament el moviment nacional per la independència dels països bàltics. Els va proposar una altra unió si Estònia deixava les seves aspiracions independentistes però la resposta va ser negativa. No va haver-hi negociacions perquè Moscou considerava que podia parlar només amb estats sobirans.

El març de 1991 es convoca el referendum per la independència. La majoria 77,83% contesta que sí. Estònia esperava més suport internacional però no va obtenir-ne gaire. Van donar més importància a les reformes de Gorbatxov. La porta cap a la independència es va obrir emb l’intent de cop d’estat a Moscou a l’agost. Van enviar els tancs Estònia. Els vaig veure passant a prop de casa dels meus pares cap a la capital però per sort no es va arribar disparar cap tret. El dia 20 d’agost es va proclamar la independència d’Estònia. Els primers reconeixements van venir d’Islàndia i de Lituània, que s’havia independitzat 2 setmanes abans. A començaments de setembre arriba el reconeixement de la Unió Soviètica.

Vau tenir dificultats i oposicions per ingressar a organismes internacionals com la ONU o la UE?

Estònia va tenir diverses dificultats en començar el seu camí independent. Ara m’en vénen al cap només algunes: una dependència energètica molt gran, falta d’organismes de l’estat, l’economia malmesa, la gent majoritàriament pobrea, la indústria antiquada, no tenir moneda pròpia, la societat influïda per la moral soviètica, etc. Amb els anys moltes coses han canviat i millorat. Una de les molt positives: és un dels països d’Europa, i potser del món, on l’administració està més informatitzada.

Com veus el procés cap a l’estat propi endegat a Catalunya i què els diries als catalans que participaran el proper 11 de setembre de la via catalana per la independència?

Jo veig a la gent molt decidida. Hi ha un projecte de futur i una il·lusió col·lectiva: construir un país nou i més just. Encara falta una mica però estem molt a prop d’aconseguir-ho.

El proper 11 de setembre, el agafar-nos les mans i sentir la força de la gent unida, enviarem un missatge al món: “volem la nostra llibertat!”


Per Carles Puigdomènech