[Moo Pak – Gabriel Josipovici – Editorial Raig Verd. Traducció de Ferran Ràfols]
Qualsevol que avui defensa una idea amb passió és tractat com un il·lús, però qui es fa massa preguntes passa per ser un autèntic descregut. Davant aquestes visions simplistes sobre el món d’avui, que compliquen l’intent de prendre’s les coses seriosament sense fer el ridícul, Jack Toledano ens diu que “en algun lloc entre el cinisme i l’idealisme hi ha un país que espera que l’explorem”. L’hem trobat: aquest país és Moo Pak. Entre els parcs i els canals de Londres – la ciutat ideal per a caminar – Jack Toledano conversa passejant amb Damien Anderson en un discurs on 179 pàgines formen un sol paràgraf.
Toledano és un ferm defensor de prendre’s seriosament la vida per mirar de trobar-li sentit, i per això ens condueix en una frase infinita fent-nos parar atenció, entre d’altres, en el miracle que suposa l’existència de Dante, Proust o Kafka i el miracle encara més prodigiós que suposa poder-los llegir avui. El que inicia aquest monòleg de Jack Toledano és la novel·la que està escrivint i els fantasmes que li genera. Toledano parla amb la intel·ligència del professor de literatura i la mala llet del jueu apàtrida, i ens explica, per exemple, que gràcies a Swift sabem que no ens entenem millor als seixanta que als vint anys. En aquest punt d’equilibri entre el cinisme i l’idealisme transcorre tot Moo Pak, i en Jack ens intenta exposar els motius pels quals escriu quan podria no fer-ho i, de passada, els motius pels quals ens hem de prendre les coses seriosament (quan podríem no fer-ho).
Al país de Moo Pak també hi troben refugi els que saben que hi ha coses que no es poden explicar. Què representa aquesta necessitat postmoderna d’entendre’ns? Com si la comprensió hagués de resoldre alguna cosa! Mentre en Toledano parla, ens anem fent la idea que amb la seva novel·la – la que ha de donar sentit a la seva vida – es proposa una cosa tan ambiciosa que no la podrà dur a terme: “El que he intentat fer en tota la meva obra, i per sobre de tot a Moo Pak, és dramatitzar les relacions que s’estableixen entre el caos i l’ordre, entre la confusió i la claredat, entre el desig de deixar-se anar i la necessitat de controlar. Deixar campar lliurement el caos, va dir, és desistir de la idea de l’art i del coneixement; negar la confusió i el caos és crear una cosa sense cap relació aparent amb el que som. Aquesta és la paradoxa i aquest és el repte. Els clapits dels gossos i l’alabança comuna de Déu, l’assassinat de milions de persones i l’alegria individual quan la llum juga sobre les fulles, la completa absència d’objectiu a la vida i la gratitud pel fet d’estar vius. El nostre art ha de reflectir totes dues coses o no tindrà cap valor, i, encara pitjor, serà una nosa per a la joia i per a la comprensió.”
Toledano ha vingut a parlar de coses serioses i ha deixat de banda aquesta absurda distància que representa que l’autor ha de prendre amb el seu text perquè no soni afectat. A Moo Pak es parla de Déu, de moral, de literatura, del temps i dels canvis que provoca; perquè Moo Pak és la història de les nostres contradiccions en forma de passeig pels parcs londinencs. És també un crit a “mirar de viure com a éssers humans i alhora reconèixer l’absurditat d’aquest propòsit”. Anderson, el company de caminades, reconeix que “la meva vida hauria estat més pobra si no l’hagués conegut i si no haguéssim passejat i parlat junts durant més de deu anys pels parcs i prats i seguint el riu i els canals de Londres”. Jo diré, ara que no ens escolten ni els idealistes ni els cínics, que la meva vida hauria estat més pobra si no hagués llegit Moo Pak. I em sembla que quan llegim no podríem demanar cap altra cosa.
