Cadascú té el seu temps. No hem de pretendre ser eterns. Tal vegada, el fet d’ajupir-nos per llaurar la terra ens posa al nostre lloc. Un escrit fet per pensar de la Consol Méndez.
ALBERGINIERA
Fora de temps
Avui he anat a remenar la terra
per adobar-la i sembrar la llavor nova.
He collit els últims fruits de l’estiu:
albergínies, pebrots, mongetes,
algun tomàquet i un enciam.
Clavo la forca amb cura
de no ferir els vigilants, que diu el Siscu,
uns cucs rodonets i llargueruts
que surten quan aixeques la terra.
I estàs allà tan ben plantada,
plena de vida: les fulles verdes, el tronc altiu,
fort, plena de flors encara.
Intento arrencar-te d’una estrebada
però no et deixes…
t’empenyo fins al terra,
et deixes doblegar,
però et mantens ben aferrada
a la terra que t’has fet teva.
D’ella reps tot l’aliment que et cal
i has fet unes arrels ben profundes.
Agafo l’aixada i suaument t’aixeco les arrels
i et desarrelo a poc a poc
fins que aconsegueixo desterrar-te.
Ets plena de vida, però el fred no t’agrada
i les teves flors no faran fruit.
Ha passat el teu temps.
Ara, en aquesta terra que era teva,
hi sembraré altres llavors
que faran arrels tan profundes com les teves
i al seu temps creixeran, floriran i faran fruit
i faran seva la terra que ara és teva
fins que passi el seu temps.
I la vida culminarà el seu cicle constant
en el seu temps.
Consol Méndez