Explicava l’escriptor Joan Sales, en una conferència que impartí arran de la traducció francesa d’ “Incerta glòria”, tot el rerefons d’aquesta obra – redactada tres vegades, de nou, per ell mateix – en què relata alguns fets autobiogràfics i d’altres viscuts per persones amigues, durant la guerra civil espanyola; una guerra que provocà tantes morts inútils i que tanta influència tingué en el desenvolupament posterior de la història d’Espanya i de Catalunya. Digué l’autor que en la seva obra – una de les millors que s’han escrit sobre aquella terrible contesa – la vida i la mort s’hi feien omnipresents. Segons molts crítics literaris la novel·la significà un homenatge a la Catalunya en guerra, als homes i dones catalans durant aquells tres difícils anys, als seus amors, odis i venjances; una al·lusió i un record a totes les pors i temors de milers de conciutadans: es parla dels seus herois i dels seus covards, i de tantes famílies que hagueren de plorar la mort dels seus parents, coneguts i amics. Foren també innombrables els qui, durant la guerra civil, sentiren moralment la mort en el seu cor. Com Joan Sales escrigué en les “Cartes a Màrius Torres”, es pot ben afirmar que la mort s’experimentà tant en el front de batalla com entre la població civil. La mort “el perseguia”, empaitant-lo pertot arreu.

“Incerta glòria” és una obra mestra sobre una guerra fratricida i inútil com totes les guerres. Però també hi trobem molt d’amor i tendresa i, per això mateix, molta esperança de vida: és una novel·la d’amor com ell la qualificà. Quan el nostre autor la publicà a França, en una edició francesa ampliada, Sales ja havia patit, aquí, tota mena de censures polítiques, de desautoritzacions i de sospites sense fonament, arran de la primera edició catalana. L’autor havia sofert les conseqüències i incoherències que es donaren en els primers anys del “totalitarisme” franquista. En un estudi fet per Carme Arnau, titulat “Compromís i escriptura: lectura d’ “Incerta glòria” de Joan Sales, l’autora detalla molts aspectes dels continguts i de l’elaboració d’ “Incerta glòria”, la qual es anomenada “novel·la-testimoni”.

En “Incerta glòria”, Sales hi aboca tota la seva lucidesa per mostrar-nos el sentit de la vida i la mort en unes circumstàncies precises, en què desencisos i fracassos es barrejaren amb les esperances d’un millor futur. En algunes pàgines d’aquesta magna obra hi trobem temes i veritats suggeridors, imatges clares i llampants, magnífiques descripcions, profundes reflexions…que es mouen sempre entre l’ “obscè i el macabre” – com repeteix un dels protagonistes principals fins a la sacietat – i que es refereixen naturalment al fet de la mort en contra de la pau i de l’anhel de viure.

D’altra banda, el seu títol explicita bé de com la vida i la mort, juntament amb l’amor, es troben en un context d’una “glòria incerta” – “the incertain glory of an april day” (frase de l’obra “Els dos cavallers de Verona” de Shakespeare) -, tal com ells l’experimentaren durant els tres anys de guerra. Hi ha una pregunta clau d’un dels protagonistes: “De quina glòria”? i respon: “La glòria del pecat i la tragèdia? Per tant, una glòria alhora macabra i obscena. Un clar exemple d’aquesta obscenitat macabre és la detallada descripció que l’escriptor fa del monestir saquejat a Castel de Olivo, quan un dels protagonistes descobreix les mòmies dels frares, posades com qui celebra un casament. Dur i tètric, però significatiu dels odis, de les vergonyoses barbaritats i de la brutícia d’una “guerra esborronadora”, que comportà “un milió de morts” en frase de Gironella. Què hi ha de més macabre i obscè que una guerra entre germans perquè no s’ha buscat cap entesa o cap sortida per assolir la pau social, política i religiosa? Una guerra absurda, cruel i nauseabunda, de mals olors fins “ad nauseam”, com dirà Sales. Un dels protagonistes – en Soleràs, un home que és, alhora, escèptic i enigmàtic, simpàtic i divertit, inquiet i rebel, sincer i sorneguer, profund i lleuger, creient i incrèdul – manifesta en un moment determinat: ”I la glòria de debò ¿quina seria? La guerra i l’amor; matar i el contrari! No n’hi ha d’altra!”. La que no es vol i es troba, la que es mescla amb en una dubtosa o aparent rectitud de cor, en presentar-se disfressada rere una conducta farisaica, o bé en altres situacions doblement hipòcrites, amarades d’una religiositat que es presenta com menyspreant, tal vegada, altres possibles camins condueixen cap a la veritat.

Val la pena rellegir l’obra d’en Sales, on la mort i la vida en són com els principals protagonistes, encarnats en personatges inoblidables. Els diàlegs entre els dos amics, en Lluís i en Soleràs, impacten per la seva pregonesa, també pel que fa a la fe cristiana. En una ocasió diu en Lluís: “Jo sóc un descregut, però respecto les coses sagrades”. Li respon el segon: “Tot el revés de mi. Jo hi crec. Si no hi cregués ¿quin gust podria donar-me fer-ne befa? Si pogués deixar de creure! Com us envejo, els que no creieu o us penseu que no creieu!. Tu, per exemple, tens la sort de les sorts. Quan la fe et seria una nosa, et desapareix; quan la necessites, et torna! Un mecanisme immillorable! Jo, en canvi, funciono al revés: la fe em barra el camí quan més la voldria perdre de vista i quan la crido no ve”. A la qual cosa, li respon en Lluís: “Es dóna el cas que els que no la tenim desitgem tenir-la, però a la inversa…tenir-la i desitjar no tenir-la…seria un absurd...”.

Tornant, doncs, a la “glòria incerta” hem de pensar – com dóna a entendre un dels protagonistes – que la temptació bíblica de la glòria del “sereu com déus” serà un dels nostres desigs més secrets i mai no aconseguits. Un anhel que ens portarà potser cap a incertes i efímeres glòries. Precisament, per culpa d’aquesta “temptació de supèrbia”, el primer home malbaratà la “glòria certa” i tranquil·la del paradís. Aspirava “saber-ho” tot, i, al final, es trobà amb la mort. Més d’un ha afirmat que la veritable glòria del “paradís” només la “fruïm” durant la infantesa quan encara som nens innocents que no han tingut temps de pensar-hi veritablement. Després, amb el pas dels anys, vénen, per a tots, pèrdues substancials, juntament amb les conductes embrutidores del món dels adults. A causa de moltes “humanes glòries” ens passem gran part de la vida buscant aquell paradís ja culpablement perdut.

A partir d’un moment – segons Sales – comprovem i experimentem tota la fugacitat i la caducitat de tantes coses. Però no convé quedar-se palplantats, “admirant o adorant” la fugacitat com fa un personatge de la novel·la que patia la malaltia de la “idolatria fugacitatis”. La vida continua, té un futur. Si no hi ha esperança en un esdevenidor millor, el nostre esperit pot envellir sense adonar-nos-en…En Joan Sales afirmava que quan s’han complert els seixanta anys, molts de nosaltres veiem com ens creix aquesta “sensació del que és efímer” i pensem més en la fugacitat. A molts els pot venir la temptació de deixar de trescar de valent o de seguir bregant per “deixar-se anar”, pel camí del desmenjament, cap a una mort lenta i segura. Potser Sales temia també aquest “envelliment de l’ànima” recordant la màxima de Plató: “Tem la vellesa perquè mai no ve sola”. La vellesa biològica va acompanyada de tantes limitacions, de tantes malalties i de tants retrocessos, que de seguida comencen les pors! De què es té por? De ser oblidats, de ser menystinguts o de ser arraconats, en la memòria de la història, sense cap “glòria certa”? De les “glòries incertes” i peribles, ens en parlen aquells tapissos flamencs del segle XVI de l’artista François Geubels de Brussel·les – el Triomf de la Fama sobre la Mort i el Triomf del Temps sobre la Fama – que hi ha al Palau de la Generalitat de Catalunya. Mostren com “la fama venç la mort” i també com “el temps acaba per vèncer la fama” i la possible glòria humana. Amb la mort, el possible oblit de la nostra pretesa fama o vàlua, ens pot doldre ja en vida.

No podríem també ser feliços pel fet de viure una “vida amagada” però viscuda rejovenint-se constantment des de l’amor pels altres? i, per tant, una vida de glòria que perdura per sempre més. Quan saps d’on vens i cap a on vas, quan assumeixes la precarietat i la poquesa humana, i experimentes la petitesa en tot allò que ens envolta, aleshores ho relativitzes una mica tot, fora de la essencial relació amb Déu.

En altres paraules, la criaturabilitat del nostre ésser, feble i limitat – i en una guerra això es fa ben patent -, ens ajuda a pensar més i millor en la transcendència: l’home no ha disposat o no ha decidit néixer, ni ha pogut preveure la pròpia existència. Quan prenem consciència del nostre “ésser” llavors la nostra llibertat pot sortir a l’encontre de tots aquells dons que son oferts. Dons que no els tenim per nosaltres mateixos ni depenen essencialment de nosaltres. Però hi són i ens els trobem. En la vida tot és regal: “tot és do, tot és gràcia”, com apuntava Bernanos, manllevant-ho de Teresa de Lisieux. La persona humana és un ésser situat, posat en l’existència i, una vegada rebuda, no l’hem de malbaratar, tenint clar que tot allò que ens ha estat ofert també ho hem de sentir com plenament nostre; és a dir, posseir-ho com un gran tresor que no s’ha de malversar. Aquesta pot ser la nostra grandesa o glòria certa dins la misèria del nostre no-res. Com deia Joan Sales: “Som pecadors amb una gran set de glòria. I és que la glòria és el nostre fi”

Crec sincerament que “Incerta glòria” de Joan Sales ens “ensenya plenament a viure i a morir”, mantenint sempre present la lliçó central, fil conductor de la novel·la.