?Fa uns quants dies vaig escriure aquest text:
“Cansat i fastiguejat de les llistes de lectures que es programen cada curs a escoles i instituts. En parlem al dinar de Cerdanyola amb Àngel Díez, inspector d’ensenyament i amic. Aquesta anomenada literatura juvenil, coses que no porten enlloc i la por de proposar i de llegir a les classes i en veu alta les grans obres. “És que no els agradarà i s’avorriran”, sol ser l’excusa. I així la gran literatura de la vida queda bandejada dels estudis del primer i segon ensenyament. Sense cap vergonya, no és gens estrany que davant la lectura d’Ausiàs March, o de Costa i Llobera, o de Maragall o de qui sigui dels grans salti qualsevol indocumentat dels que tens davant i digui, perquè tothom el senti i així fer-se el graciós, que aquest poema és una merda i que no li agrada. S’ha arribat a aquest punt. Un, o una, que encara no ha aportat res al món, gosa aixecar-se i dir que, per exemple, el Cant Espiritual és una merda. I aleshores la feina és teva per fer veure i entendre a aquesta mena d’adolescents que, si no t’agrada el Cant Espiritual, el problema no és del Cant Espiritual, o de Maragall: el problema ets tu i el teu orgull de ser tan i tan ignorant i del nul esforç que aportes per sortir de la indigència i també de la manca de models fiables que fins ara t’han proposat. No tot, per tant, és culpa teva, és clar. Has estat i ets una de les víctimes d’això, d’aquesta cosa absurda que se’n diu literatura juvenil, aquests vividors de l’escriptura tipus Sierra i Fabra i les editorials que els donen suport i que fan un gran negoci no aportant res a la formació del gust dels adolescents ni a aquella mica de refinament que cal per anar per la vida amb una certa dignitat. Cansat i fastiguejat. I remant contracorrent, tanmateix”.
L’endemà hi hagué algú que em comentà que d’acord, però que no caigués en l’error d’exposar només una crítica sense aportar-hi cap possible solució. El comentari em semblà lògic i vaig, per tant, contestar el següent:
“No hi hauria d’haver cap por de fer llegir “Incerta glòria” i la correspondència que Sales mantingué amb Màrius Torres i amb Rodoreda. És urgent. Petites dosis, primer. Petits fragments. Assumeixo el risc que se’m titlli de demagog. M’és igual. No hi hauria tampoc d’haver cap por de fer llegir a les classes fragments de poemes i d’articles de mossèn Verdaguer, de Guimerà, de Maragall, de Ruyra i de la senyora Víctor Català. Carner, naturalment. Poesia i prosa. Salvat, Foix. Trabal, tan irònic i divertit. Espriu, Rodoreda, Villalonga (sobretot “Bearn”). Fer llegir i comentar coses de Josep Pla, fragments de dietaris, alguns homenots, alguns retrats literaris, i sense cap temor i amb passió i entusiasme. Si tu t’entusiasmes, els qui t’escolten també ho faran. Sagarra. Un tast de Xammar. Alguns contes de Calders i de Monzó, i fragments de poemes i dietaris de Valentí Puig i de Guillem Simó. En fi, el segle XX, malgrat tot, fou un segle d’or per a la literatura catalana. I no hauríem d’oblidar, encara, les grans traduccions de la tradició occidental i fer-les llegir a poc a poc però sense pauses. Homer, que conté ja la base de tots els arguments que després s’han escrit i filmat al llarg de la història. El Pentateuc, la Divina Comèdia, Llull, Metge, Montaigne, Rabelais, Shakespeare, Goethe, els moralistes francesos començant per Pascal i continuant per La Bruyère i La Rochefoucauld. Flaubert, i no només Mme Bovary, sinó també fragments de la seva correspondència. Dickens, Stevenson, Dostoievski, Tolstoi, Verne, Mann, Whitman, Twain, els contes de Disney i Hemingway. I Chesterton. No acabaríem mai. Petites dosis, primer. Després, un poc més cada vegada a mesura que els cursos avancin. I afegim-hi, a més, el que també s’hauria de fer a les classes de castellà amb la literatura, tan magnífica, en aquesta llengua. Faria goig aquest bagatge. Sense oblidar els primers, hi ha 10 anys bàsics a la formació de les persones: els que van dels 6 als 16. 10 anys de lectura i 10 anys, també, de formació matemàtica i musical. La resta de coses vénen després i a partir d’aquestes dues. La gran literatura, i també la música, cura tots els mals i si llegeixes i llegeixes bé i amb paciència ja no et caldrà cap psicòleg, segur. No anem, però, en aquesta direcció. La direcció la imposen els interessos de les editorials i els drets d’autor dels qui es dediquen a escriure aquesta, amb escassíssimes excepcions, afrosa “literatura juvenil”.
