De joveneta tenia la convicció que cada persona tenia la seva ànima bessona en algun lloc del món. Per tant, també tenia l’esperança d’algun dia trobar la meva ànima bessona.
Al llarg de la vida me n’he adonat que trobar, el que popularment diríem, la teva mitja taronja és tan difícil com buscar l’agulla en un paller, que és com dir, que és pràcticament impossible.
Tot i que encara no he trobat la meva ànima bessona o bon company per anar caminant junts en el camí de la vida, puc dir que l’ànima bessona existeix. Estem parlant d’ànimes, i l’ànima no hi entén de temps… Amb això vull dir que pot passar però, que la teva ànima bessona sigui un nen o nena petita o un senyor o senyora amb la que t’hi portes quasi 30 anys… Aquesta diferència d’edat és considerable a l’hora de poder compartir activitats i aficions, simplement per qüestions d’edat…, però a la vida no hi ha res impossible.
La setmana passada em va passar un cas molt curiós: Mentre baixava amb el cotxe per la rampa del pàrquing em vaig trobar un senyor al costat de la rampa. Em va mirar com si em volgués dir alguna cosa. No sé per quin motiu, va ser un instint, vaig baixar la finestra i li vaig dir: “Bona nit, com està? I li vaig dir: l’altre dia també em va semblar veure’l per pàrquing. És vostè nou del barri?”
Amb una mirada de tendresa em va dir que feia 60 anys que vivia en aquell carrer i que ja feia molts anys que aparcava en aquell aparcament. Jo mai no havia vist aquell home, i això que jo porto aparcant en aquest pàrquing des del 2002, tret de 6 anys que vaig viure en un altre lloc, i ara torno a viure en aquest carrer i torno a aparcar en aquest aparcament.
Li vaig dir que s’esperés un moment que jo aparqués el cotxe i que seguiríem parlant. Vam estar parlant una hora i mitja, i el temps va passar tan ràpid que ens faltaven unitats de temps per poder expressar tot el que volíem dir. Va ser una comunió d’ànimes, una entesa quasi perfecta, on encaixaven totes les peces, com si estéssim construint un puzzle on cada peça tenia un lloc, i només aquell lloc, per encaixar amb la resta de peces.
En el meu interior vaig tornar a pensar el que ja creia quan era joveneta: que cada ànima té una ànima bessona. El que passa és que aquesta ànima ja ha trobat la seva mitja taronja fa 6 anys, i a més, quasi 30 anys terrenals de diferència són molts anys físics. Li vaig dir que havia guanyat una filla, que comptés amb mi pel que necessités.
Mai més he parlat amb aquest senyor. Jo ho interpreto com un senyal de l’univers que em vol donar a entendre que les ànimes bessones existeixen. Una altra cosa és que la teva ànima bessona acabi de néixer avui, o que pugui tenir l’edat del teu pare o del teu avi, i terrenalment, a vegades les coses no poden ser viables, però a nivell d’ànimes, no és impossible trobar una persona que quan tu parlis, ell o ella ja sàpiga què vols dir, o que quan et parli, tot et sigui familiar com si l’haguessis tractat en una altra vida.
Aquesta complicitat d’ànimes també he tingut el privilegi de tenir-la amb la meva mare. I malgrat ella ja està al cel, continuo tenint aquest vincle espiritual i etern amb ella. Sempre està amb mi. En vida sempre parlàvem que el nostre amor seria etern, ja que les dues estem convençudes que algun dia ens tornarem a retrobar.
Trobar aquell home aquell dia al pàrquing i poder connectar tant amb la seva ànima, m’ha fet tornar a creure que les ànimes bessones existeixen, i encara que en aquest cas no s’hagi pogut dur a terme, no he perdut l’esperança d’algun dia trobar la meva. I com deia la meva mare, això no es busca, es troba.
