En Pablo, un ancià de molta edat, jeia sol, mig adormit, al butacó oreller del saló de casa seva. Somiava amb veus que l’invocaven a la comprensió, com un murmuri suau, parlant-li d’un passat que no entenia. Es va inquietar i va respondre balbotejant entre somnis. Es va despertar neguitós, sense saber si havia estat un somni o una realitat. Volia recordar què li deien aquelles veus, però no ho aconseguia. Sentia una sensació estranya al cos, un desassossec infinit, inquietant. Així va passar tota la tarda.
Quan va caure la nit, amb el sospir del vent que es sentia a quilòmetres, es va adormir de nou, i les veus van tornar. Li cantaven a cau d’orella coses que no entenia, com un conte fosc del qual no sabia el perquè. Intentava respondre-les i els demanava més claredat, però elles, de forma repetitiva, cantaven la mateixa frase. A trenc d’alba, es despertava i intentava recordar, sense èxit.
Així van passar setmanes, repetint-se la mateixa situació. Una nit, d’aquelles opaques i fredes, va anar a dormir com sempre, a la mateixa hora, després de prendre la seva infusió i una petita pastilla per relaxar els somnis. Aquella nit, les veus van tornar, més clares, i amb una imatge que l’atreia cap a ella. En aquell moment, va entendre el propòsit de les aparicions nocturnes.
En despertar, ho va comprendre tot i va recordar més mentre esmorzava, mirant fixament al buit. Anava recordant i interioritzant les seves visions. Es va aixecar de la cadira, recolzant les dues mans damunt la taula, va empènyer la cadira enrere. Es va dirigir cap al passadís i va caminar fins a la porta que conduïa al soterrani. En obrir-la, es veien les escales inclinades i en penombra. Va baixar-hi i, en arribar, va veure una cosa que no recordava que hi fos, una caixa metàl·lica envellida pel temps.
La va obrir amb presses i, en destapar-la, va començar a recordar moltes coses, especialment els seus pares. El primer que va veure va ser una fotografia del seu casament. La va agafar amb dos dits, mirant aquella imatge de felicitat, una felicitat que ell mai no havia percebut durant els anys que van estar junts. Va continuar la seva tasca de remenar entre aquells objectes, i a mesura que els tocava i observava, li venien a la ment records oblidats, sentiments que feia anys que no experimentava, tresors amagats en un racó profund del seu cor.
La tasca li va ocupar tot el dia, ja que cada objecte el feia reflexionar sobre el lloc, el moment i el com. Aquella nit, després d’un bany i de prendre la infusió, va recordar l’afecte dels seus pares cap a ell, aquella nit va dormir i va descansar com feia molt que no passava. I, en tancar els ulls, va veure els seus progenitors, que li donaven la benvinguda .
Era el moment de tornar a casa, allà on el record es fon amb l’eternitat i on, finalment, va trobar el paradís que tant havia somiat.
Era el moment de tornar a casa, allà on el record es fon amb l’eternitat i on, finalment, va trobar el paradís que tant havia somiat.
