Rosalina Sicart i Pons (Barcelona, 1950) és artista i psicoanalista. Formada a l’Escola Massana entre el 1964 i el 1973 en esmalts al foc, pintura i escultura, va tenir taller propi des del 1968. Llicenciada en Pedagogia per la Universitat de Barcelona i formada en Psicoanàlisi, el 1986 deixa el treball artístic per dedicar-se professionalment a aquestes activitats. Exerceix de psicoanalista a Integral Cooperativa de Salut i com a pedagoga a l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer del Vallès Occidental i la Fundació ACE. També va fer de professora a l’Escola Universitària d’Infermeria St. Joan de Déu. El 2018 reprèn la creació artística, però no pas amb els esmalts: les seves obres cerquen d’atorgar valor artístic i simbòlic a objectes quotidians i comuns i participa en diverses exposicions individuals i col·lectives. El novembre passat va presentar la seva exposició individual Arrugar, Estripar, Triturar… al Centre Cultural Pere Pruna de Barcelona.
—De manera intuïtiva, penso, podem entendre que alguna mena d’activitat artística és positiva pels malalts d’Alzheimer. Però també per altres malalties? Què els explicaves als alumnes de l’Escola d’Infermeria?
—Els familiars que tenen cura d’una persona malalta d’Alzheimer es troben que aquella persona tan coneguda es va convertint en una estranya i han de saber escoltar sense voler tenir raó, ni desqualificar, ni tirar en cara les repeticions inacabables, etc. Són situacions relacionals molt estressants i les persones curadores necessiten desenvolupar noves formes de relació, tant pel que fa a la tasca del tenir cura de l’altre com la de cuidar-se a si mateix, i per això cal tirar molt de la creativitat mitjançant l’escriptura, les arts visuals o escèniques segons la subjectivitat de cada persona. La meva tasca consistia en acompanyar i ajudar a trobar les formes de relació o mitjans d’expressió més adequats o possibles en cada cas.
—I amb els alumnes de l’Escola d’Infermeria?
—El meu treball amb l’alumnat d’infermeria seguia la mateixa lògica, però adaptat a la relació de cura professional, és a dir, infermera/pacient. Aquesta relació professional també demana trobar formes que promoguin la salut per ambdues parts.
—Des de la teva represa artística les obres que fas no tenen un únic format, t’expresses amb el collage, l’escultura, la poesia visual o amb realitzacions tipus art trobat.
—Sí, treballo a partir d’una idea que em suggereix un objecte; llavors, a partir d’un diàleg, vaig fent sense pensar en quin format treballo. És al final que veig el format que en resulta.
—En la teva darrera exposició has utilitzat volums d’enciclopèdies en desús, els has treballat i els has donat un significat poètic nou.
—A casa teníem l’Enciclopèdia Espasa que havia adquirit el pare. Un dia, veient-la al mateix lloc de sempre, em vaig adonar de la seva obsolescència, i així va néixer la idea de donar-li valor artístic. Vaig començar a investigar i em vaig adonar que el que estava obsolet no eren pròpiament les enciclopèdies i els llibres de consulta, sinó el format paper.
—Podríem dir que els objectes més comuns suggereixen a l’artista diverses representacions formals, com si li diguessin guaita quina potència expressiva que amago en la meva aparent impersonalitat utilitària.
—Explicaré el diàleg que vaig mantenir amb les enciclopèdies. Em vaig preguntar: Què es fa quan el paper no serveix? S’arruga, s’estripa, es tritura; i amb aquestes tres accions vaig començar.
—Descontextualitzes l’objecte trobat i el situes en un nou espai.
—Sí, es podria dir així. Però l’aventura començada amb les enciclopèdies no va acabar aquí. Vaig explicar el que estava fent a amics i coneguts i molts em van donar les seves enciclopèdies, diccionaris i llibres d’Història obsolets.
—I aleshores van començar altres diàlegs?
—Exactament! Ja havia treballat tres accions amb el paper de les enciclopèdies. Llavors pensant en els diccionaris van néixer altres sèries. Un diccionari monolingüe és ple de paraules que hem de lligar unes amb les altres per donar sentit a allò que escrivim o parlem, i això em va suggerir la sèrie Trenant paraules. Els diccionaris bilingües són de dues llengües, que expressen de manera diferent un mateix significat, i a partir d’aquí va néixer la sèrie Equivalències. I el diàleg amb els llibres d’Història Universal que va donar lloc a Teixit de cultures va anar així: la història universal és la historia de les cultures, i les cultures es relacionen entre si.
—Interessantíssim aquest desenvolupament conceptual. Passem al qüestionari general, i continuem amb l’art. Podries suggerir-nos un parell d’obres que t’han commogut de manera especial?
—En aquest moment estic sota els efectes del Gernika de Picasso que he vist fa poc al Museu Reina Sofia. No l’havia vist mai en directe; impressionant. També vaig veure un Dalí a l’exposició Otros surrealistas, a la Fundación Mapfre de Madrid; em va tocar de manera especial, però no recordo el títol. Les obres en directe transmeten una força que no ofereix cap altra forma de reproducció.
—I una exposició o un museu que hauríem de visitar?
—En diré dues d’actuals que hi ha a Barcelona.
—D’acord.
—L’exposició actual del fons del MACBA, Preludi. Intenció Poètica, que hi serà fins al 15 de setembre, i que inclou obres d’adquirides recentment, obres de la col·lecció i altres en préstec. I l’exposició sobre l’obra de Fernando Botero al Palau Martorell, per la seva relació amb Barcelona i el centenar de pintures, dibuixos i escultures que es poden veure.
—I ara, si fossis tan amable d’esmentar un parell de llibres que creguis que val la pena de llegir.
—La Deshumanización del arte, d‘Ortega y Gasset, on constata que a principis del segle passat es va perdre l’interès per representar el cos humà, que havia sigut un tema cabdal. I un altre és La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica, de Walter Benjamin, que tracta de la reproducció de la imatge en general, no només de les obres. Benjamin no va conèixer la reproducció digital, però es podria dir que la intuïa. Deia que la vitalitat que té l’obra original, que ell en dia aura, no la té una reproducció, per més fidel que sigui.
—Recomana’ns una ciutat o contrada del món que ens pot dir moltes coses interessants i belles.
—Les Dolomites, als Alps italians, amb tots els pobles i ciutats del seu entorn, a la regió Alto Adice o Sud Tirolo. És meravellós.
—I a continuació, podries citar dues pel·lícules que penses que hauríem de veure si encara no ho hem fet?
—No en veig gaires, però les últimes que he vist i que penso que valen la pena són Casa en Flames, que té un guió molt bo. I El 47. Conta una història real, que jo recordava que havia passat i, alhora, com a barcelonina, m’adono que em trobava molt lluny de la realitat que vivien aquella gent nouvinguda. Després de veure-la he sabut que una persona coneguda va néixer allí, i que els seus pares van viure aquella lluita.
—Seguim. Les injustícies del món s’haurien d’erradicar totes, però assenyala’n una que et sembla que hauria de ser la primera.
—La fam i la malnutrició, perquè hi ha molt mala gestió dels aliments per interessos aliens a les necessitats alimentàries de les persones, però que responen a les lògiques de mercat neocapitalistes.
—Proposa’ns un parell de personatges que ens han precedit i que han tingut una trajectòria vital intensament humana i ens pot ser inspiradora.
—Neus Català, per la dignitat que va sustentar durant el seu recorregut vital i per fer-nos coneixedors d’ell. I Frida Kahlo, per la manera com ha transmès la seva vida interior a través de la pintura.
—I ara revela’ns un dels teus moments estel·lars de la Humanitat.
—L’arribada d’Armstrong a la Lluna. Jo era joveneta i va coincidir amb la primera TV que entrava a casa dels meus pares. Va ser màgic.
—Finalitzem amb la música: confia’ns dues cançons que no et canses mai d’escoltar.
—La primera que em ve al cap és Paraules d’amor de Serrat. L’he escoltada fa poc i penso que conserva tot el seu encant a pesar del temps que ha passat. I la segona, La Gavina, cantada per Marina Rosell. No fa gaire la vaig l’escoltar per Catalunya Ràdio en el marc d’una entrevista que li feien a la Marina. Li dona un to que em fa posar la pell de gallina.
—Són dues cançons d’un enorme lirisme, i les veus i les interpretacions d’en Serrat i la Marina, formidables i belles. Moltes gràcies.
