Estic segur que si fem una enquesta entre persones adultes, la gent de més edat sabrà dir alguna cosa sobre el que és l’artrosi, mentre que els més joves seran més ignorants. Té tota la lògica, a mesura que ens fem grans, patim alguns problemes, ens veiem amb més metges, i, correctament o incorrecta, ens informem.
No hi ha dubte que amb l’edat s’adquireix més cultura sobre temes de salut. Malauradament, amb això no vull dir que s’aprengui a viure de manera més saludable.
Una de les malalties més comunes i que comporten més costos socials és l’artrosi. Una malaltia que, a més dels costos sanitaris, implica una pèrdua de capacitat productiva associada al dolor crònic que pateixen les persones afectades.
A partir dels cinquanta anys molta gent comença a experimentar algun símptoma o molèstia, o coneix algú altre que en té. Tots sabem de persones amb problemes de genoll o maluc i, en molts casos, amb una o més pròtesis. A mesura que augmenta l’edat la freqüència de les malalties creix.
L’artrosi és una artropatia degenerativa que es deu a la degeneració progressiva i irreversible del cartílag. Les articulacions més afectades són les que han de suportar més pressió. La primera manifestació, generalment invisible, és que la superfície del cartílag perd flexibilitat i capacitat d’esmorteir els sotracs. Normalment, passen anys entre aquestes manifestacions invisibles i les molèsties perceptibles.
És una malaltia degenerativa comuna a tots els mamífers. Possiblement, també conegueu persones amb gossos o gats amb artrosi. En els gossos grans que passegen és ben evident.
No és estrany que els humans en patim. Un cop ja hem passat la fase de la multiplicació, ve la decadència. Els humans no estem dissenyats per viure seixanta anys, als vint-i-pocs comencem a la baixada. Sense la medicina la majoria no arribaríem a edats avançades. El preu són les malalties, cròniques o no.
S’han intentat moltes coses i s’han fet moltes propostes per pal·liar els danys de l’artrosi. O revertir-los. O evitar-la. Res definitiu, però hi podem fer alguna cosa?
Si fem una gran simplificació, l’artrosi ve del deteriorament de les articulacions acompanyada d’una inflamació subcrònica conseqüència d’això. La millor manera d’evitar que l’articulació es deteriori és tenir una musculatura que eviti la sobrecàrrega de les articulacions i no sotmetre-les a un sobreesforç. Lògicament, el sobrepès i carregar massa pes no són aconsellables. Fer exercici que enforteixi la musculatura sí que ho és.
Fixem-nos ara que és el que es deteriora. El cartílag articular està format per cèl·lules de cartílag, els condròcits, envoltades de matriu extracel·lular. La matriu extracel·lular és una xarxa de glicoproteïnes. Les glicoproteïnes són proteïnes amb cadenes de sucres. Aquestes proteïnes adsorbeixen molta aigua i serveixen com a lubrificants i amortidors a les articulacions.
El col·lagen, principalment cadenes de col·lagen tipus II, està embegut en les glicoproteïnes. El col·lagen actua com a esquelet del cartílag, li confereix solidesa. Entre les fibres de col·lagen hi ha glicoproteïna hidratada amortidora, un coixí entre les fibres. Les glicoproteïnes estan associades a glucosamina i condroïtina i unides a cadenes d’àcid hialurònic.
Molts haureu sentit que per l’artrosi va bé prendre condroïtina, glucosamina, àcid hialurònic i alguns col·làgens. Parlen del col·lagen de tauró al qual li confereixen propietats gairebé taumatúrgiques.
Convé ser sincer. Cap d’aquestes coses és una solució comprovada. L’única revisió publicada per la Cochrane Library (Organisme de referència) que mostra alguns resultats positius és una preparació de condroïtina i glucosamina. Assaigs per comprovar si funcionen el col·lagen i els pèptids de col·lagen hi ha més de 400, de moment cap conclusió.
Jo intentaré donar algunes idees sobre què es pot fer, tot i que no puc assegurar res.
Primer, veiem què passa amb l’artrosi. Doncs una cosa similar a la degradació de l’os a l’osteoporosi, però ara al cartílag. La degradació del cartílag és més ràpida que la seva regeneració. Això passa quan les cèl·lules del cartílag no formen matriu extracel·lular a la mateixa velocitat que es descomponen. Aleshores, a mesura que avança l’artrosi, el cartílag que hi ha entre les articulacions per evitar el fregament i fer flexible la càrrega de pes sobre l’articulació arriba a desaparèixer. Aleshores l’os es desgasta, pateix deformacions i el dolor que hi apareix pot ser inhabilitant.
Les hipòtesis sobre els tractaments pal·liatius són diverses, però totes relacionades amb subministrar a l’organisme components del cartílag per afavorir la recuperació, juntament amb les substàncies complementàries.
Com ja he avançat, els habituals són de dos tipus. Un el que proporciona els components de les glicoproteïnes (glucosamina i condroïtina) i àcid hialurònic. L’altre el que proporciona col·lagen o hidrolitzat de col·lagen. No acabaven de funcionar.
El col·lagen és una proteïna formada pels aminoàcids glicina, prolina, hidroxiprolina, alanina, principalment i alguns altres en petites quantitats. És interessant observar que la glicina és pràcticament el 28% del total. La glicina és un aminoàcid semiessencial. Vol dir que tot i que el puguem sintetitzar, amb l’edat i en situacions d’estrès, malalties, etc. en sintetitzem menys del necessari i, probablement, en mengem menys del que caldria. És cert que els hidrolitzats de col·lagen, el mateix col·lagen, o la gelatina, com a suplements, ens aporten una certa quantitat. Segurament, menys de la necessària si seguim les recomanacions.
Fa bastants anys, un amic, un catedràtic de Bioquímica expert en metabolisme, em deia que la solució per l’artrosi és la glicina en quantitats elevades. És el Prof. Enrique Meléndez Hevia, al que cito amb plaer i del que trobareu, si les busqueu, moltes publicacions sobre el tema. Jo fiant-me del seu criteri, però també del meu coneixement, li dono la raó. Quina quantitat de glicina? No menys de 5 o 6 g cada dia.
Només glicina. No. La hidroxiprolina està en un 14%. La sintetitzem a partir de la prolina, que no en manca gairebé mai, però per fer-ho necessitem vitamina C. Aportar vitamina C és una altra peça fonamental.
Una altra cosa imprescindible és reduir la inflamació. La cúrcuma i l’N-acetil-cisteïna són substàncies capaces de fer-ho. La cúrcuma està recomanada en una quantitat d’uns 8 g. Està demostrat que no té cap efecte secundari.
Aleshores, com a conclusió. Prendre glicina, vitamina C, cúrcuma i N-acetil-cisteïna és una mesura que jo crec que es demostrarà efectiva quan es facin els assaigs clínics corresponents. Cap de les coses que he citat té efectes secundaris, és a dir, es poden prendre amb absoluta tranquil·litat. Si algú vol, pot afegir condroïtina, glucosamina i àcid hialurònic. Hi ha molts preparats comercials que tenen entre 1 i 2 g de cadascun d’aquests components. No són cars, però és clar, tot suma.
Si algú que tingui artrosi amb dolor s’ho pren, que no esperi miracles. Normalment són coses d’efectes lents. Si penseu, es tracta de reactivar la regeneració del cartílag. Fabricar un teixit orgànic porta dies, setmanes. Possiblement, si funciona, en un o dos mesos es notarà la diferència.
