Històries contradictòries curullen el nostre mar de matisos acolorits que vessen humanitat i demanen a crits una reflexió més profunda del que està succeint en les aigües del Mediterrani. La Marta Gamarra des de la seva mirada analítica i no absenta de tendresa, ens ho fa saber en el seu escrit.
“BALSERITOS”
Allà estaven una colla de nens sobre una pastera al mig de la gran bassa, alguns ploraven, eren blancs i també n’hi havia alguns de color negre, d’aquest negre blavós que tenen alguns que mai s’han barrejat amb els blancs. Els més valents es llençaven a l’aigua, però la majoria es trobaven còmodes i no s’atrevien a llançar-s’hi, tot i que la seva mar estava temperada. La imatge era bonica, portaven gorres de diferents colors i el meu marit, Ángel, els contemplava amb tendresa. A mi, tot i que els “balseritos amb banyador” també m’ocasionaven una mica de pena, la dels pobres “balseros” que arrisquen la seva vida per tenir-ne una que ells creuen que serà millor, no se’m treia del cap, ja que aquells eren nadons que aprenien a nedar en una piscina calentona i que els pobres “balseros” passaven gana, fred, son, por… i, moltes vegades, diverses desgràcies i fins i tot la mort.
Li deia al meu marit:
–És curiós que, segons on neixis, la teva vida pugui estar submergida en aigua confortable o en un mar immens i fred. Si neixes negre i ets pobre, en la majoria de països, poc futur tens: només el de treballar en les tasques més miserables, això si en trobes. En canvi, si ets ric, siguis del color que siguis, i neixis on neixis, la teva vida està solucionada.
I vaig seguir dient-li a Àngel:
–Això no vol dir que per ser rics són més feliços, ni que per ser pobres són més desgraciats. La felicitat és el que cada un considera que el fa feliç. Poques coses són necessàries perquè un pobre barquer se senti feliç, possiblement només que sigui rescatat i, no obstant això, un ric necessita més i més coses. Mai no ho té tot. Jo seguia parlant, mentre Àngel m’interrompia dient-me:
–Mira, aquell pobre com plora i aquella negreta, quina monada que és! No té por, es llança ella soleta… I el que porta el xurro, sí el de la gorreta vermella! Que valent!
Per a Ángel contemplar a tots aquells nadons era una veritable teràpia relaxant. Jo sentia que tots ells, nens i adults érem uns privilegiats. Em semblava que era el remordiment –de no poder fer res per als veritables desgraciats– el que no em deixava gaudir de la bonica escena que s’estava produint tan a prop meu.
Marta Gamarra
