M’agraden, i em cauen bé, les persones que saben el lloc que ocupen al món i la rellevància de la seva existència en relació als altres. Persones no rellevants que saben situar-se sempre en segon o tercer rengle quan van amb amics que sí que en són, de rellevants, i es troben amb d’altres amics seus que també ho són. Persones que donen la mà quan senten que així cal fer-ho i encabat callen si no són directament interpel·lades. Benaurat anonimat.
Igualment, aquelles persones, i em sembla que no n’hi ha gaires, que, quan han de creuar a l’altra banda de carrer a través del pas de vianants, saben esperar-se per tal de no interrompre el pas dels vehicles i fer-los frenar tot creient-se que són el centre del món i que sempre són els altres els qui han d’estar amatents als seus moviments tantes vegades consentits i capriciosos. Les mateixes persones, segurament, que, quan són elles que condueixen, cedeixen gentilment el pas a la que veuen el mínim gest del vianant de voler creuar a l’altra banda de carrer. M’agraden, sí, les persones que són discretes i que no es fan notar.
I la veritat és que pensava en tot això quan, de sobte, m’ha vingut el record d’una cosa que em van fer enregistrar l’altre dia a la ràdio. És una cosa d’Espriu, d’aquest any Espriu que ara s’acaba. Diu: la nostra vida potser milloraria si ens absteníem d’enviar-nos els uns als altres els ameníssims projectils que anomenem christmas. De manera que Bon Nadal a tothom!
