No es pot pensar que algú és “parcial” o se suposa que es col·loca en un determinat costat quan un no fa altra cosa que proposar la doctrina social de l’Església. Tots els bisbes de la nostra “pell de brau”, tant els de la Comissió Permanent espanyola com els de la Tarraconense volen tractar el tema “objectiu, Catalunya” des dels principis de la doctrina social eclesial. Potser no acaben de dir el mateix en alguns punts concrets, però també coincideixen en molts altres punts essencials. La Permanent de Madrid afirma, entre altres coses, que hi ha un sà i bon nacionalisme -el que no és excloent-, i la Conferència Tarraconense parla també del bé comú i de la solidaritat entre els diversos pobles i comunitats. Tot és una qüestió d’accent, el de posar el pes en un tema més econòmic o en un altre en què s’hi respira com més llibertat d’opinió pel que fa a l’àmbit històric, cultural i social. Tot dins d’una mateixa doctrina social que no té el rang de magisteri infal·lible, tot i que manifesta sempre un pregon fonament evangèlic.

Els bisbes de la Tarraconense afirmen: “Defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basen en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i els pobles, i que cerquen amb paciència la pau i la justícia”… “encoratgem el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades per aconseguir solucions justes i estables, que fomenten la solidaritat i la germanor”. I posen en relleu la necessitat “de respectar, en tot moment, -com ja citàvem la passada setmana- els ‘principis ètics fonamentals’ que han estat expressats pel pensament social de l’Església”, com són la dignitat humana, la llibertat, la justícia distributiva i la social, etc. Els bisbes catalans escriuen, finalment, que “cal tenir present el deure dels ciutadans a participar activament en les eleccions legítimes, com a membres responsables de la societat, i així mateix exhortem tots els cristians que intensifiquin la seva pregària per demanar que els futurs esdeveniments polítics afavoreixin el bé comú, la veritat, la justícia i la pau”.

Els Bisbes de la Tarraconense, en aquest terreny, doncs, intenten filar molt prim, i conviden sobrenaturalment i delicadament a tenir molt en compte el respecte als drets -i a la llibertat dels seus fidels-, en el moment d’elegir el seu futur i a l’hora d’expressar les seves preferències…Ells ens recorden, una vegada més, que tots aquests temes -pel que fa als drets dels pobles- s’han de contemplar des dels principis de la doctrina social, i no oblidar que els drets de les comunitats socials són “els mateixos ‘drets humans’ conreats al nivell específic de la vida comunitària”.

Quin són aquests principis?

1. Que qualsevol poble, téun dret fonamental a l’existència’, a la ‘pròpia llengua’ i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la seva ‘sobirania’ espiritual’; a modelar la pròpia vida segons les tradicions pròpies, “excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l’opressió a les minories”, i a “construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació apropiada”…”L’ordre internacional requereix un equilibri entre particularitat i universalitat, a la realització del qual són cridades totes les nacions, el deure primer de les quals és el de viure en actitud de pau, de respecte i de solidaritat amb les altres nacions”.

2. Que “a tots els pobles els correspon, en general, una nació, però per diverses raons no sempre els límits nacionals coincideixen amb els ètnics. Sorgeix així la qüestió de les minories, que històricament ha originat no pocs conflictes”. El Magisteri eclesial afirma que les minories estan constituïdes per grups amb drets i deures específics: “un grup minoritari té dret”, per exemple, “a la pròpia existència”…i aquest dret pot ser desatès de diverses maneres, fins als casos extrems en què es negat mitjançant formes manifestes o indirectes de genocidi. A més, les minories tenen dret a mantenir la seva cultura, inclosa la llengua, com també les seves conviccions religioses, inclosa la celebració del culte. En la reivindicació legítima dels drets propis, les minories poden ser empeses a cercar una autonomia més gran o fins i tot la independència: en aquestes delicades circumstàncies, el diàleg i la negociació són el camí per assolir la pau. En tot cas, el recurs al terrorisme és injustificable i perjudicaria la causa que es vol defensar. Les minories també tenen deures que han de complir, entre els quals hi ha, sobretot, la cooperació al bé comú de l’Estat en el qual estan inserides. En particular, “un grup minoritari té el deure de promoure la llibertat i la dignitat de cada un dels seus membres i de respectar les opcions de tots els seus individus, àdhuc quan un decidís de passar a la cultura majoritària”.

Aquests textos els trobem en “Compendi de Doctrina Social de l’Església Catòlica” (nn.157 i 387). Foren redactats a base d’ afirmacions magisterials dels darrers Papes de la segona meitat del segle XX.

Continuarà…

Yves Sauvingac
Llicenciat en Dret Civil i Doctor en Dret Canònic. Estudis de periodisme a l´antiga Escola de Periodisme de Barcelona -dècada dels anys 50-. Estudis de Dret Internacional a Amsterdam i Den Haag. Ha viscut molts anys a Itàlia, Holanda, Bèlgica i Alemanya. Col·laborador de la revista quadrimestral "Temes d´Avui". Pensionista actualment.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorEl Feixisme a l’Alguer
Article següentEl camí de plata