[Los detectives salvajes. Roberto Bolaño. Anagrama]
Una de les coses que més em molesta llegint és notar el soroll que fa una novel·la quan l’autor no se n’acaba de sortir, quan se sent el grinyol del mecanisme que no acaba de rodar. Diria que és un dels majors desastres d’un escriptor, que el lector sàpiga que muntes un artefacte. “Los detectives salvajes” és un artefacte però a ningú li passaria pel cap descriure’l així perquè és una meravella. Una meravella on tot encaixa, i tot i tractar-se d’un encaix d’incomptables peces (de fet, infinites) no som capaços de veure per on és que Bolaño les ha ajuntat fins a fer-les funcionar. Ho intentaré explicar amb moltes cites.
Angelus Silesius va escriure una cita molt celebrada sobre la poesia: “la rosa es sin porqué”. La cito en argentí (l’original és “Die Rose ist ohne warum”) perquè va ser Borges qui la va recuperar, evidentment per rebatre-la. L’argentí, després de citar la frase de Silesius, escriu: “Yo afirmo lo contrario, yo afirmo que es imprescindible una tenaz conspiración de porqués para que la rosa sea rosa”. Borges podia dir-ho perquè, com a geni que era, sabia muntar la “tenaz conspiración de porqués” sense deixar rastre. Però hi ha escriptors a qui se’ls nota massa, com dir-ho, que la rosa és rosa. I aquests fan venir ganes de citar el poeta Juan Ramón Jiménez amb aquest decasíl·lab seu tan famós: “no le toques ya más, que así es la rosa“. És clar que he llegit que el poeta va dir, per explicar la seva ocurrència, que aquest vers el proclamava “después de haber tocado el poema hasta la rosa“. Amb Bolaño potser diríem que rose is a rose is a rose i no en parlem més.
A “Los detectives salvajes” l’argument és mínim: Césarea Tinarejo és una poetessa d’obra incerta que ha desaparegut per Mèxic després de la Revolució. Arturo Belano i Ulises Lima, joves líders d’un corrent poètic d’avantguarda – el realismo visceral -, surten a buscar-la en un viatge que els durà a l’enorme no lloc que és el desert de Sonora. La novel·la s’obre amb el dietari del joveníssim poeta García Madero, que ens situa al DF, entre l’ambient intel·lectualoide de la “joven poesía latinoamericana”. Tancarà la novel·la el mateix García Madero, en la continuació d’aquest dietari que recorre Sonora dins d’un Impala blanc robat acompanyat dels dos poetes i una exprostituta.
Enmig d’aquests dos fragments de dietari, 400 pàgines que donen veu a una vintena de narradors. Són una mena d’entrevistes on els narradors ens parlen de les seves vides i d’alguna manera de la seva relació amb aquests dos poetes, els líders del realismo visceral. No són veus que ens van construint els personatges, tancant-los en una descripció: són veus que es van construint a si mateixes entre els anys i les ciutats. Són veus que ens amplien les figures d’Ulises Lima i Arturo Belano. Bolaño ens va obrint la perspectiva i sembla que podria no acabar mai la història d’aquests poetes que en realitat és la història d’una generació i també part de la història de les connexions i els lligams intel·lectuals entre moltes ciutats i dos continents.
Cito i acabo, per no estendre’m en la multiplicitat, Vila-Matas al seu famós article sobre aquesta novel·la: “Creo que el artista de la multiplicidad que es Bolaño sabe que lo único que puede hacer el individuo para asimilar el caos que lo envuelve y que refleja en su propia naturaleza consiste en abrir bien los ojos y tratar de registrarlo todo para luego intentar ordenarlo. Pero está claro que un hallazgo le conduce a otro y que estamos ante aquella flaca que pintaba a una gorda que a su vez pintaba a una flaca que pintaba a una gorda que pintaba a una flaca, y así hasta el infinito, palabra que, por cierto, conoce muy bien Bolaño, que sabe que el infinito es cierto, tan cierto como infinitos son los ruidos de los vecinos”.
