La tanca de Melilla fa aproximadament 10 metres, i té una longitud d’aproximadament 12 quilòmetres. Alçada i extensió suficient com per dificultar a qualsevol ésser humà la seva escalada i èxit a traspassar aquest garbuix de ferros tallants. És una frontera, un límit entre el que és políticament europeu i africà. I també ha estat el màxim exponent de la brutalitat policial en les darreres dates. Curiosament a Europa aquests dies s’han obert fronteres per l’est, però malgrat tot pel sud, la humanitat no ha cobrat el mateix sentit.
El cas de George Floyd als Estats Units, els esmentats abusos a la tanca, el cas de Wubi a Catalunya, la mort de Jonathan Carrillo, la brutalitat contra Elhadji a Pamplona, la misteriosa pèrdua d’Emad Efrrali a Algesires …tots aquests casos comparteixen a comú la brutalitat i impunitat policial. Un problema terrible de caràcter mundial que combina racisme institucional amb injustícia d’estat.
Per això estem davant d’una revolució pendent, aconseguir unes forces i cossos de seguretat de l’estat sense por de netejar aquells elements que allunyen el cos de ser considerat exemplar. Es tracta també d’aclarir més de 570 casos de brutalitat policial en els darrers 20 anys, tal com acredita l’ONG SOS Racismo. De totes aquestes situacions, només 4 agents van ser condemnats a la via penal.
Als Estats Units cada cop cobra més importància el moviment “Defund The Police”. El seu objectiu principal no és la desaparició de la policia, sinó que s’abordi de manera integral la formació policíaca i que els biaixos ètnics o polítics es puguin corregir a través de la conscienciació. Però no només es queda en aquest aspecte, sinó que també proposa la necessitat de reduir la despesa en seguretat, per poder augmentar-ho en qüestions socials que permetin reduir les problemàtiques associades a la inseguretat.
Suposa més seguretat un nombre més gran de policies? És correcte fer front als problemes socials mitjançant reformes policials? És reformable l’actual concepció policíaca? Són preguntes de difícil resolució. Però la gran qüestió és si la policia és el cos més adequat per resoldre totes les situacions compromeses. Un problema de salut pública com les drogues potser hauria de recaure en autoritats relacionades amb la salut pública. Els problemes relacionats amb la salut mental, si es tractessin amb més recursos des de sanitat, probablement tindrien menys incidència en trucades a la policia.
Encara que Chicago quedi lluny del nostre territori, bé val com a exemple del nostre món neoliberal a l’agenda de prioritats. La despesa en salut mental per a serveis a la comunitat és de 10,5 milions de dòlars l’any. El seu cos de policia gasta aquesta mateixa xifra en dos dies.
La legitimitat és una arma més poderosa que qualsevol pistola. I seria interessant que els cossos i les forces de seguretat de l’estat poguessin recuperar-la com més aviat millor. Probablement perquè el camí cap a una policia més preventiva i menys reactiva és o hauria de ser imparable. I un cop en aquest punt, també seria de reflexió adequada, pensar si és possible fer polítiques socials amb policies. Si un cos destinat al control i compliment de la llei, no és productiu executor en la traducció de la violència estructural a la violència directa.
La sociòloga italiana Tamar Pitch deia que “la seguretat és patrimoni de les dretes, no declinable per part de l’esquerra”. Per tant, aquest canvi necessari no té tant a veure amb canvis polítics, sinó amb canvis de paradigma profunds. D’aquells que es llauren als carrers i en moviments de base amb repercussió en mitjans de comunicació, capaços de consolidar canvis socials de pes.
Gabriel Rufián va escriure un tweet en veure la sèrie “Antidisturbis” i la va equiparar a un documental. Alguns sindicats policials la van qualificar com a “deixalla”. Les imatges d’aquests darrers dies a Melilla tornen a posar el debat damunt la taula. I la revolució pendent torna a sorgir.
