En relació amb «el funcionament» de qualsevol entitat, del tipus que sigui, o bé, d’una població, d’un país… sempre és aconsellable escoltar opinions de persones «externes»; és a dir, de persones que no hi estan vinculades directament, però que l’estimen, hi tenen proximitat i, alhora, transmeten un sentit crític afinat i positiu.
Fa pocs dies, el professor estatunidenc Philip Rasico, amb motiu d’una entrevista que li férem per a una publicació, ens responia el següent quant a la relació que han de tenir els països de parla catalana: «Són d’una mateixa família lingüística i cultural. Sempre hi ha diferències de parla, d’alguns costums, etc., però al capdavall són germans i tenen més coses que els uneixen que no pas que els separin. Això s’hauria de reconèixer. I aquesta és una observació d’algú que els coneix tots i que, tanmateix, no és de cap d’ells».
Hi hem pensat, en aquesta resposta del professor Rasico, arran de tres actes celebrats aquestes darreres setmanes a Girona i a Campllong.
El passat 6 d’abril hi hagué, a les escales de la Catedral de Girona, un homenatge al poeta i capellà mallorquí Mn. Bartomeu Barceló, que fou un predicador compromès en la defensa dels drets de les persones i dels pobles i un gran defensor de la llengua i la cultura catalanes. En aquella jornada s’evocava el centenari del sermó que feu a la Catedral de la nostra ciutat el mateix dia de l’any 1925 i que tingué un important ressò en plena dictadura de Primo de Rivera.
El passat divendres 23 de maig, a la Casa de Cultura de Girona, hi hagué un acte de suport a l’Associació d’Amics de la Bressola, un més, dels molts que s’estan fent arreu del país per fer costat a aquesta xarxa d’escoles nord-catalanes que aplica un sistema d’immersió que permet a un bon nombre d’alumnes rebre l’ensenyament en llengua catalana.
L’endemà mateix, el 24, alcaldes i regidors d’una seixantena de pobles del Principat i la Catalunya Nord es reuniren a Campllong en la quarta trobada de municipis sense fronteres, una trobada que consolida les connexions i els projectes entre les localitats participants.
Tres actes, entre altres que podríem esmentar, que són un exemple magnífic de com han de ser les relacions entre aquests pobles i de com aquestes connexions s’han d’anar trenant i enfortint. Llur patrimoni comú, de manera especial, la llengua, només es pot preservar i projectar si els vincles són estrets i forts. I si la mirada és recíproca i solidària. “La mata de jonc” de Ramon Muntaner és ben vigent.
