Hi ha coses tan incomprensibles, per dir-ho clar: tan bèsties, que hom ho llegeix i se’n fa creus. Això m’ha passat amb la notícia (després desmentida, però no me’n refio) que les faltes d’ortografia no havien d’originar cap punt negatiu en l’avaluació dels exàmens del jovent en assignatures que no estiguessin expressament relacionades amb la llengua. I se m’acaben els adjectius per qualificar-ho. No és solament d’una imbecil·litat que clama al cel, sinó que és jugar irresponsablement amb el futur dels escolars i els estudiants que així s’acostumin a deixar de banda tot el que els costi una mica d’esforç i després a la vida diària es trobin postergats, proletaritzats en el pitjor sentit de la paraula.
Jo no vaig tenir cap educació privilegiada i molts dels meus coneixements són fruit d’un decidit autodidactisme. Però als modestos centres on vaig rebre instrucció, cap mestre hauria passat per alt faltes d’ortografia. Perquè tal com és la societat humana escriure correctament és tan important com rentar-se cada dia o no anar despullat pel carrer. I no exagero gens ni mica. Rebaixar la importància d’escriure correctament afavoreix una mentalitat lleugera del “tot va bé i que no m’empipin amb regles”, i això té repercusions en tots els àmbits de la vida.
Es comença amb una degradació de l’ensenyament que, teòricament, vol integrar els menys capacitats i a la pràctica amb el seu “bonisme” rebaixa el nivell posant-lo a la mida més baixa, enlloc “d’estirar“ cap amunt els menys dotats. Aquest bonisme no és cap exclusiva del nostre país. Aquí a Alemanya hi ha un fenomen similar i molt criticat. Però no s’arriba a extrems tan forasenyats. Fins i tot es critica amb acudits com el que vaig veure fa pocs dies a una revista. Un matrimoni amb el seu nen al costat són davant d’una escola. Traduint-ho una mica lliurement, el rétol a la porta diu “„Scola genaral de primera ansanansa“. I l’home diu a la dona: “Vols dir que és l’escola que ens cal pel menut?“.
Malauradament és un problema massa seriós i que pot posar en perill el futur de moltes vides i en general el de la nostra terra. I aquí les protestes contra una mesura d’aquest caire haurien de ser multitudinàries. Dels pares, de l’oposició política, dels mestres, de tothom que no vulgui acabar vivint en un país culturalment tercermundista. Perquè aquest procés negatiu no es limitaria al terreeny de la cultura.
No confonguem les coses. És clar que és dolent per als infants esperonar-los excessivament per part de pares que volen fer d’ells genis o multimilionaris. Aquest sí que és un estrés negatiu. Però d’aixó a estalviar-los un esforç normal que els faci aptes en la lluita de cadascú per l’existència hi va una gran distància. A veure si hi ha sort i es pot estalviar al nostre jovent aquesta beguda endolcida però en realitat verinosa.
