A cops de destral s’han de complir algunes lleis, els últims reis francesos van morir a la guillotina. Aquesta és una imatge de terrible ferotgia, però molt visual per mostrar la barbaritat cultural que es vol perpetrar amb les pintures al fresc del monestir de Sixena en nom d’una llei que s’ha de complir inexorablement, com si les lleis no es poguessin canviar mai, i pobres de nosaltres que algun dia no haguessin canviat: encara hi hauria esclaus o les dones no podríem votar. Costa canviar les lleis, però som on som perquè es van canviant les lleis injustes o desproporcionades. Sí, les lleis poden ser injustes encara que això sembli una paradoxa. Per aquest motiu els drets humans, i amb ells els drets dels pobles i nacions, estan per damunt de les lleis.
«La llei a la qual Illa vol que fem cas ens diu, ací i allà, que el castellà és llengua vehicular per llei, que les pintures de Sixena s’han de destrossar per llei, i al capdavall, que Catalunya és espanyola per llei», escriu el periodista Ot Bou en un article sobre el cas de Sixena, que no és altra cosa que la manifestació d’un dels símptomes, ara ben visible en el litigi, de com l’estat espanyol no protegeix el que se suposa que hauria d’estar sota la seva tutela segons la seva mateixa llei que, mitjançant els jutges que el serveixen, interpreta al seu interès. Aquí sí i allà no, la Dama d’Elx no es pot retornar a Elx, per exemple, però les pintures murals de Sixena sí que s’han de tornar al lloc d’origen, tot i que experts de tot el món ja han dit pel dret i pel revés que corren el perill que es malmetin per sempre. I aquesta possibilitat, que s’esparraquin i quedin als dits, fa pensar en el judici de Salomó: sembla que el govern d’Aragó s’estima més que les pintures es quedin pel camí que no pas que estiguin resguardades en un museu de titularitat catalana. Quina fraternitat més exemplar! Qui encara parli de federalisme és un cínic.
Les pintures murals del monestir de Sixena no van ser sostretes pel Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), sinó que, restaurades amb cura exquisida i mostrades durant desenes d’anys en les millors condicions ambientals hi són en custòdia, a tot arreu es diu que procedeixen de Sixena. L’excusa que a Barcelona l’aire és salí no es sosté, ja que el microclima del museu està perfectament graduat per a preservar el valuós patrimoni de l’art romànic que s’hi allotja.
Les pintures al fresc de Sixena, de gran valor artístic, històric i cultural, van ser salvaguardades gràcies a l’ull clínic i a la bona voluntat de l’eminent arquitecte Josep Gudiol, que les va traslladar a Catalunya enfosquides pel fum i greument danyades per les flames que van cremar les parets del monestir i van ensorrar el sostre, que va quedar al cel ras, en aquells dies infaustos de la Guerra Civil les cendres de la qual encara s’aviven de tant en tant, sens dubte amb innobles objectius polítics a banda i banda. Perquè caldria remarcar aquí que per la tasca d’haver salvat patrimoni artístic amenaçat durant la guerra, el franquisme va llevar el títol d’arquitecte a Josep Gudiol. Com es va posant de manifest cada dia, Catalunya en va ser una víctima preferent.
Davant del dolor per la pèrdua d’aquelles pintures atacades a sang i foc per la barbàrie, Josep Gudiol va optar per la salvació i preservació del que encara es podia salvar i preservar del tresor medieval de Sixena. De no ser per aquesta acció de clara sensibilitat cultural de carregar-se al coll el-que-se-suposa-que-hauria-d’haver-cuidat-qui-en-tenia-la-responsabilitat-directa, però les coses estaven com estaven en aquells dies de gran desolació, avui no estaríem parlant de les pintures murals de Sixena: un patrimoni que és de Sixena, però que és també, com la mateixa Dama d’Elx, patrimoni de tots, tal com, si fos com ha de ser, i per llei!, s’ho hauria de creure el govern d’Aragó i el govern espanyol. Fa mal als ulls i al cor, aquest espectacle de la desconsideració envers la cura que aquí s’ha tingut d’aquests murals del monestir de Sixena, quan hauria de ser d’agraïment. No podem deixar de veure que, de manera sectària, es tria el menyspreu i s’opta per l’amenaça de fer complir una llei que, com tantes en aquest país, s’executen de manera arbitrària o lluny de la proporció.
