És un fenomen que es repeteix sovint: alguna figura de les institucions europees diu que Catalunya és una qüestió interna espanyola i res que exigeixi una presa de posició europea. Inmediatament, a tots els fòrums de comentaris, la indignació puja comn el sidral i molts diuen que a una Europa que ens ignora no cal quedar-s’hi. A molta bona gent els hi costa molt de comprendre que no som el melic del món, ni tan sols el d’Europa.
A algun altre article he usat sempre la imatge que Catalunya, per molta gent, només és un furuncle empipador que els fa picor en el moment més intempestiu. Per nosaltres, naturalment, el nostre problema amb Espanya és la qüestió més important, la que ocupa la major part dels nostres pensaments i dels nostres esforços. Per altres europeus, però, no és encara ni tan sols un problema. Entenem-nos: se sap que a moltes cancelleries el problema no és pas ignorat i que de portes endins se segueix amb atenció tot el que fan els catalans. Però, en darrer terme ningú no vol fer en públic cap pas arriscat mentre no hi vegin una justificació clara. I aquesta justificació només hi serà el dia que: a) els catalans haguem votat un Parlament clarament independentista, i b) quan el nou govern comuniqui al món que ens separem d’Espanya. Llavors tothom s’haurà de mullar, però fins que arribi aquell dia tothom té altra feina.
No oblidem en cap moment, abans de queixar-nos de si tal o si qual persona ha dit això o allò, que dos dels problemes més greus que té ara Europa i que absorbeix munts d’esforços i de dedicació, són Grècia i Rússia. El problema grec és preocupant, però concret i, en darrer terme, no posa en perill cap dels valors que conformen l’esquelet de l’edifici europeu. El problema rus, en canvi, està ple d’imponderables. I aquests imponderables són tan greus que han motivat l’augment de despeses de defensa en països que preferirien poder gastar-se els diners en coses més profitoses. Polònia i els països bàltics han decidit reforçar els seus exércits en la modesta mesura que els hi és avui factible i han demanat una presència més tangible dels seus aliats occidentals en els seus respectius territoris. Finlàndia -que manté vigent el servei militar obligatori perquè no s’ha refiat mai del seu veí de l’est- està en contacte permanent en Suèécia, a fi i efecte de no quedar-se sola si Suècia decidís entrar a la OTAN, i fer-ho llavors els dos països conjuntament. I sembla que les poblacions dels dos països cada vegada ho veuen més recomanable.
Res de tot això passaria sense la mentalitat imperialista de Vladimir Putin i els del seu cercle de poder més afí -que vénen gairebé tots dels antics serveis secrets de la Unió Soviètica-, una mentalitat més pròpia de fa cent anys que no pas d’ara, els seus mètodes de desinformació en el que dominen les mentides més descarades dites en un to d’innocent incomprès, el recurs a la força de les armes que els altres europeus havien bandejat del seu instrumentari polític. Tot plegat, doncs, fa que la política europea es concentri molt en el perill que poden representar per la pau, la seguretat i el relatiu benestar europeu, els somnis megalòmans putinians, i no tinguin ni temps ni ganes de “distreure’s” amb els problemes d’una “regió espanyola”, fins que aquesta posi fil a l’agulla i digui que ha deixat de ser-ho.
Per tot això crec que és perdre el temps indignar-se amb tal o qual polític, acusant-lo de mal demòcrata i d’estar al costat de Rajoy i Cia. La política europea té unes xarxes molt complicades de dependència i de complicitats i ningú no mou fitxa innecessàriament. No és res de nou i es diu ben sovint: la clau és el nostre dia D.
Mirem-nos un altre exemple. La setmana que ve, el dia 12, al Parlament danès hi haurà un debat sobre el dret dels catalans a votar sobre el seu futur. Dos diputats del partit Enhedslisten (“llista unitària”, un partit semblant a ICV) han presentat la moció, i els membres de l’ANC de Dinamarca han obert una recollida de firmes d’adhesió a aquesta iniciativa. Vull creure que el tarannà democràtic danès farà que els diputats s’ho prenguin seriosament, però no m’estranyaria gens que, al final, només en sortís una recomanació de diàleg “a les dues parts del conflicte”, és a dir, que vulguin sortir del tràngol sense mullar-se gaire. I si és així, i abans de tornar a posar el crit al cel, tinguem ben present que ara segurament no poden fer gran cosa més. Insisteixo: ara!. El que facin i diguin després, quan els catalans haguem donat el cop de puny al damunt de la taula europea, pot ser molt diferent. Els països escandinaus i els bàltics poden ser, molt probablement, dels primers a reconèixer un nou estat català. Però mentre arriba el nostre dia D no demanem peres a la figuera. El panorama i les reaccions seran molt diferents després d’aquella data. I com ho siguin de diferents segueix depenent de tots i cadascú de nosaltres. Així, doncs, siguem realistes, posem-hi tots el nostre granet de sorra i no distreguem forces inútilment allà on no cal.
