L’escriptor Santi Vallés li envia una missiva al rei Juan Carlos I que, a hores d’ara, deu estar al Palau de la Zarzuela sense haver trobat el moment de llegir les lletres d’aquest valencià. Em pregunte si la seua majestat triarà un mètode de rèplica convencional o, qui sap, si aprofitant aquestes dates contesta per televisió en el transcurs del missatge de la nit de Nadal, just, quan és més incisiu, remarcant la proximitat entre la corona i el poble. Tot plegat resulta tan contradictòria la política de comunicació institucional de la Casa Reial que fa trontollar amb la força d’un terratrémol el sentit comú de qualsevol persona amb trellat.
Faig recerca al diccionari de la R.A.E. de les paraules ciutadà i monarca i el resultat és tan brutal que deixa marcada la diferència amb només un cop d’ull perquè el primer queda definit, d’una forma contundent, amb només una accepció enfront del segon que en necessita cinc per rebre una descripció acurada. I la separació abismal entre aquests conceptes no sols és gran sinó tan real com que el ciutadà Santi Vallés per comunicar-se amb el monarca empra una carta però, per contra, el rei Juan Carlos I té accés a qualsevol recurs que estiga al seu abast, fins i tot, als mass media. I tot això, obviant que som al segle XXI, que la monarquia es dilueix a marxes forçades entre les capçaleres de paper couché i que la institució reial agonitza a força d’escàndols gens apropiats a la seua condició que, com el gendre del monarca, hauria de ser “ejemplar”.
Reflexionant sobre el text de Santi Vallés m’he fet moltes preguntes d’aquelles que seria fàcil contestar sinó fos perquè a força de plantejar-les queden sempre a l’aire i s’esvaeixen a l’espera que el temps i la història pose a cadascú al seu lloc. La carta, de la que no he volgut desvetllar el contingut, és un document que paga pena llegir pel seu valor literari i per ser testimoni d’una situació tan surrealista que vos convide a llegir i difondre per la xarxa: “Carta a mi rey mago” .
