En Marco era tan menut que la seva mare l’anomenà colibrí. El colibrí, o picaflor, és aquell ocell petit i fràgil que mou les ales rapidíssimament per mantenir-se al mateix lloc i poder alimentar-se del nèctar de les flors. En Marco finalment va créixer, potser gràcies al tractament que li van acabar fent, però no va deixar de fer batre les ales fins al final del seus dies. I no va ser per alimentar-se sinó per fer de puntal dels altres. Un puntal col·locat damunt de la sorra d’una platja, inestable i inexplicablement ferm. Un puntal discret i, alhora, essencial en la vida de tots els personatges que va descrivint-nos.
No és una novel·la de format clàssic, més aviat és un jardí de flors per on acompanyem al
colibrí per anar filant totes les peces de la seva vida, algunes flors són cartes que en Marco
escriu al seu amor, d’altres són correus electrònics escrits al seu germà per desmuntar el pis dels pares, d’altres un narrador ens explica el què va passar, d’altres són diàlegs, etc. Peces diverses que, a bon ritme, ens van portant endavant i enrere de la seva vida, per conèixer-la tota.
Dotat d’una sensibilitat que li permet observar i comprendre els estats anímics dels qui
l’envolten. Marcat per la desgràcia de la mort prematura de la germana, i la manca de felicitat dels seus pares com a parella, que condicionen la seva manera d’entendre la vida i la relació amb les dones que estima. Dedicat a la cura dels altres, tant professionalment com personalment. És l’home que no defuig la desgràcia, el que es queda a la vora dels pares i els vetlla, i és qui cria a la seva la seva filla. En definitiva, el relat de tota una vida d’un home normal, com tants d’altres, amb les seves caigudes, peculiaritats i desgràcies, com la de tants altres.
Veronesi sembla voler mostrar la importància de les estructures afectives, que no vol dir les tradicionals, la de les ferides emocionals, i sobretot la força interior que davant situacions límitet permet continuar movent les ales. I malgrat tot el què explica no és un llibre trist ni depriment, sí que la nostàlgia hi té un paper important, però també el tenen, i molt, el sentitde l’humor, la tendresa i l’amor.
