El gran tema d’aquests dies, al costat de la pandèmia que segueix causant estralls, és l’assalt al capitoli de Washington per manifestants atiats per les mentides de Donald Trump. El que ha passat a l’anomenada “mare de les democràcies” ha esverat a tots els demòcrates del món i ha alegrat, més o menys dissimuladament, als dictadors i als dèspotes. I si ara després d’aquestes primeres frases torno a parlar sobre Espanya i Catalunya, estimat lector, no cal que temi que jo compari circumstàncies i fets que no són comparables.

Però punts de contacte entre els dos escenaris sí que n’hi ha. Un d’ells se’m va fer clar sentint el comentari televisiu del president federal alemany Steinmeier sobre els fets de Washington. En una de les seves frases -que implícitament era una condemna més que justificada de l’actuació de Trump – va dir: “L’odi fa mal a la democràcia. La mentida fa mal a la democràcia”. Aquestes són paraules que, com un potent reflector, descriuen exactament el que passa aquests darrers anys a Espanya i Catalunya.

Tota la bastida de tots els procediments judicials dels alts tribunals espanyols contra polítics, activistes o simplement simpatitzants de l’independentisme està basada en mentides i perjuris. I l’odi cap a tots els que posen en quarantena la “sagrada unitat d’Espanya” (des de fa molt temps atiat per gent poderosa que defensa interessos materials i privilegis molt concrets, i que són capaços de tot) ha portat a l’atzucac de l’actual conflicte.

Que aquestes afirmacions no són gratuïtes, ho confirma cada decisió dels tribunals europeus, sobre les peticions espanyoles d’extradició de polítics exiliats catalans. Sigui a Alemanya o a Suïssa, a la Gran Bretanya o a Bèlgica, a tot arreu els jutges han refusat aquesta petició espanyola. Entre altres coses han constatat que les acusacions que es fan, ni constitueixen cap delicte ni representen prou motiu per una extradició i que el tribunal Suprem espanyol s’ha arrogat atribucions que no li corresponen.

La darrera clatellada de la justícia europea a l’espanyola l’ha donada ara el Tribunal Suprem belga en la qüestió de l’extradició de l’exconseller de cultura català Lluís Puig. Detalls són descrits profusament en aquest article del prof. Axel Schönberger.

Ja fa gairebé 300 anys que es va fer famosa la frase d’un moliner de Potsdam sobre el seu plet amb el rei de Prússia Frederig el Gran: “Encara hi ha jutges a Berlín”. I igual que aquesta confiança del molöiner en la justícia de Prússia era justificada, també ho és ara la dels catalans en els tribunals europeus i el fàstic que els hi fan els espanyols.

El periodista català Jordi Barbeta, en un article al diari digital català Nacional.cat ha assenyalat un altre punt de contacte. Escrivint sobre la tergiversació de la veritat, tan comuna a tots els règims autoritaris, cita Kellyanne Conway, l’assessora de comunicació de Trump, que va encunyar el concepte “Fets alternatius” per descriure la versió oposada als fets comprovats i verificats. Va insinuar que “els fets no són el que diuen els adversaris, sinó el que diem nosaltres”. I Barbeta afegeix: “I sense anar més lluny el que reclamen aquí els militars franquistes, el PP i Vox amb la intentada deslegitimació del govern PSOE-Podemos per “defensar el rei, la democràcia i la constitució”. I encara recorda que” Franco va liderar un cop d’estat militar i va fer una guerra d’extermini per implantar una dictadura sense drets ni llibertats i ho va anomenar ‘guerra de liberación nacional‘ ”

Totes les crítiques a Trump i els seus partidaris són justificades. Però les democràcies europees també haurien d’expressar-se adientment si en un país de la Unió Europea es fan servir descaradament les mateixes tàctiques de mentida, odi i atiament de la gent. Aquesta mancança pot revenjar-se un dia no llunyà.

 

Traducció de l’article publicat en alemany al blog de l’autor. Aquí pots consultar-lo.