Pel que fa als supermercats i les superfícies comercials, cadascú té les seves preferències. És sabut que Margaret Thatcher sentia una predilecció especial per Marks & Spencer. L’hivern passat vaig anar a Londres i vaig entendre els seus gustos. Fascinats per la línia de botigues de queviures M&S Simply Food, cada dia hi anàvem a proveir-nos d’alguna cosa o altra i, a més, hi venen xampany català, aquell que els espanyols boicotegen de tant en tant. Un cop algú va atrevir-se a preguntar a la Dama de Ferro on comprava la seva roba interior. “A Marks & Spencer, per descomptat. No ho fa tothom?”. Un altre dia, visitant una botiga de la mateixa cadena a la zona de Marble Arch va quedar enamorada d’un jersei de caixmir de 200 lliures: “És molt bonic! D’això jo en dic una inversió”. Fins i tot el dia de l’atemptat de l’IRA contra ella al Grand Hotel de Brigthon es va demanar a la cadena si podia obrir més d’hora per tal que aquells que havien perdut la seva roba en l’explosió es poguessin proveir i poguessin seguir amb tota normalitat l’agenda marcada per l’endemà. I, de fet, el cop que va viatjar a Espanya, l’any 1988, Thatcher va aprofitar per inaugurar una botiga de la cadena a Madrid, expressant que “cada Marks & Spencer funciona perquè cada Marks & Spencer té una gran relació qualitat-preu i un servei meravellós”.
Hi ha una cadena de supermercats que va néixer a la Plana de Vic, el grup Bonpreu, que ha de ser motiu d’atenció. Reproduïm algunes paraules del seu fundador Joan Font: “Els empresaris no hem de liderar el procés cap a la independència, però sí donar-hi suport”. Els de Bonpreu-Esclat van ser els encarregats de proveir el “Dia de les Seleccions catalanes” organitzat per la Plataforma Pro Seleccions; es van adherir, l’any 2008 a la campanya “Si us plau, parla’m català”, proveint els seus treballadors amb unes xapes amb aquest lema; van custodiar als seus magatzems les urnes de la consulta sobre la independència que es va fer a Barcelona el 10 d’abril de 2011 i, abans de la passada Diada, podíem trobar a totes les botigues de la cadena una taula ben parada amb les vistoses samarretes grogues de la Via Catalana; només per posar alguns exemples. Aquesta militància és molt important, però la part de la seva tasca més rellevant, per mi, és que és una empresa decidida a retornar-nos el nom de cada cosa. És ben penós que haguem de fer cabal d’aquestes minúcies, però en un país on difícilment hi existeixen les bosses de “patates xips”, les garrafes de “lleixiu” i els tubs de “dentifrici”, és molt cabdal que algú ho faci existir. La clau, tornant a les paraules de Joan Font, està en la lluita per la normalitat: “tinc esperança d’arribar a ser un país normal que es governi a ell mateix”. Una manera de començar a fer un país normal és omplir els rebosts amb productes etiquetats tal com es fa en els països normals, és a dir, en la pròpia llengua. Tot això, a més, amb un notable èxit empresarial que es concreta en un creixement del 7,5% durant el primer semestre d’aquest fatídic 2013.
No sé si el president Mas té, com Margaret Thatcher, cap preferència en matèria de supermercats. No sé, tampoc, si és massa normal condecorar un supermercat. Però del que sí que estic convençut és que Bonpreu, personificat en la figura del seu fundador Joan Font, com a mínim es mereix la Creu de Sant Jordi, atès que són notables els “serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat” que ens ha regalat. Com bé sabia Andy Warhol, una sopa concentrada o un refresc de cola bé poden influir tant com l’obra d’art més sublim.
