L’any dos mil deu es pentina per darrer cop,
i passarà a la història del cronista
com l’any que la neu el va deixar sortir de casa
i la calor no va ser pitjor que l’anterior.
L’any que al Josep de Ca la Cisqueta
li va caure d’un segon pis aquella teula
que feia temps que deia que s’havia d’arreglar,
i és clar, al tanatori tothom deia,
-“Pobre Pep, ja ho deia ell! Sí, massa jove.”
Tenia 70 anys, i un pensa que als 70 anys
no s´és massa jove per morir, potser poc vell.
A l’església “In Paradisum deducant te angeli..”
i al cotxe de morts una corona de flors,
“Dels teus companys del club d’escacs”
i pobre Encarna, que plorava sola als bancs del darrera.
L’any dos mil deu es desfà les trenes per darrer cop
i passarà a la història del cronista
com l’any que no vàrem patir sequera
i van sortir els uns i van entrar els altres.
La carretera que puja cap a l’ermita de Sant Andreu
té, si fa no fa, els mateixos sots que l’anterior
i a l’aplec van sonar les mateixes sardanes.
La Maria va deixar estar el Bernat, i l’Encarna
es va deixar portar pels encants del pobre Josep.
L’any dos mil deu es posa les mitges per darrer cop
i aquell vestit que tant t’agrada, i amarat del perfum
que aquest cronista no dirà s’amuntegarà,
com els llibres de l’escriptori, per oblidar la pols,
i convertir els records en esperances.
