Johan Cruyff, nou responsable tècnic de la selecció catalana de futbol. Més aviat me n’alegro. Recordo, però, que fou ell mateix qui proposà, fa cosa d’un anys i mig, al programa que aleshores conduïa Antoni Bassas que, per tal de millorar la qualitat dels oïdors de Catalunya Ràdio, fóra millor parlar en anglès. Avui dia tothom viatja, deia, i el que no es pot esperar és que si vas a Anglaterra t’entenguin si només parles en català. Naturalment en Bassas l’entrevistava en català i ell contestava en aquesta mena d’espanyol macarrònic que no ha millorat gens d’ençà que va arribar a Barcelona ara fa més de trenta-cinc anys. Bassas insistia que es deixés anar i que es decidís a parlar en català. Inútil esforç. Cruyff no parla en català perquè no en sap, perquè mai no ha tingut la sensibilitat d’aprendre’l, ho ha cregut sempre innecessari i, en el fons, en aquest sentit, ens ha menystingut. El català li ha fet nosa, i aquell dia incorregué en aquesta barrabassada de dir que no el parla perquè ell intenta ser sempre internacional. Internacional! ¿Per què reduir-ho tot al català? Potser aquí el subconscient el devia trair i va deixar endevinar que considera poca cosa i provincià parlar en català. Potser en Bassas no hi va caure en aquell moment, però era per dir-li que el neerlandès, la llengua de Cruyff, que té uns vint milions de parlants al món, és imprescindible a Holanda si és que vols que et considerin plenament dels seus. Ja pots saber tot l’anglès que vulguis a Holanda, que t’hi podràs comunicar i t’entendran i et contestaran també en anglès. Ara, ser dels seus només ho aconseguiràs si saps i uses la seva llengua, el neerlandès. I bé, ell amb nosaltres encara és l’hora que ho hagi d’aplicar, d’alguna manera deu haver cregut i creu que som nosaltres que hem d’estar al seu servei, i consentir resignadament els seus capricis. Cruyff, com a futbolista, com a tècnic de futbol, ens ho ha fet passar molt i molt bé. En això potser tots hi estem d’acord i, fins i tot, se li pot reconèixer certa dosi de geni, i molta gent l’ha considerat gairebé un déu, molt bé, i encara ara segurament els articles que publica a la premsa interessen. Però ara que reprèn la seva activitat relacionada amb el futbol, faria bé de no presentar-se en públic vestit d’analfabet funcional, curt de gambals, perdonavides i fatxenda, i pretenent, al damunt, donar lliçons de vés a saber què. Ell, que en necessita tantes, sobretot de català, suposant que vulgui ser considerat dels nostres. L’adulació té un preu i Cruyff mai no l’ha volgut pagar. I altres com ell, avui mateix, tampoc. Però aquí la FCF hi té molt a veure. Ja ho he dit altres vegades: en aquests contractes tan milionaris i mediàtics que es donen en el futbol hi hauria d’haver una clàusula que obligués aquests esportistes a aprendre la llengua i a usar-la en públic, davant de les càmeres i dels micròfons, sempre. I sobretot si, com en el cas de Cruyff, porten més de mitja vida tenint casa i vivint a Barcelona.
