Benvolgut senyor de Pinós,
Més que una carta de la Catalunya profunda, la vostra darrere lletra sembla escrita a Lloret o a Salou. Això dels biquinis i tangues, per més que hi barregeu els fruits saborosos del príncep dels poetes catalans o les sonates d’aquell nen prodigi de Salzburg té un punt de pitarresc i de llibertí que m’ha sorprès. Fins ara, jo us havia fet més a prop de La Rochefoucauld que de Giacomo Casanova. M’equivocava.
De fet, no ve pas d’aquí, m’equivoco sempre, ho he de reconèixer. Fins i tot és molt probable que tot el que us escrigui avui sigui fruit d’un immens error. Resignació.
Mireu, amic meu, aquesta setmana el senyor Miquel Calzada publicava un article a l’Avui del que m’agradaria que llegíssiu aquesta cita: “Fóra bo que més enllà de proferir desqualificacions constants en contra d’aquells que estem a favor d’una Catalunya plenament sobirana, s’avinguessin a explicar els arguments pels quals pensen que això no ha de ser així. (…) Per això m’entristeix veure com el president Montilla demana insistentment al senyor Mas que “surti de l’armari”, que digui si està a favor d’una Catalunya plenament sobirana. Li ho pregunta com si això fos una malifeta. M’entristeix tant per l’un com per l’altre. Per l’un, perquè, sent com és el president de Catalunya, creu que és la pitjor pregunta que li pot etzibar per desestabilitzar-lo. Sempre m’havia semblat que aquesta visió insidiosa del sobiranisme era més pròpia dels unionistes del PP que no pas dels federalistes del PSC. I per l’altre, perquè sento una pena infinita cada vegada que algú se sent incòmode o fins i tot s’avergonyeix a l’hora d’afirmar la seva nacionalitat. Perquè és justament això, la catalanitat, el que es posa en dubte cada vegada que a hom li reca d’admetre o no el fet d’una Catalunya independent. La meva pregunta seria si hi ha res de més noble que aspirar a la plena sobirania del teu país i treballar per aconseguir-ho”.
Crec que val la pena tornar-hi a aquest paràgraf, perquè hi ha un parell d’idees interessants. En primer lloc, un pensament al que jo apel·lo sovint i és que ja cansa que sempre hàgim de ser els independentistes els que ens veiem obligats a donar arguments. Que un català vulgui ser català no només sembla una obvietat, ho és, i, sorprenentment, ens la fan justificar una vegada i una altra. Que jo sàpiga, no he escoltat encara cap explicació de part dels qui desitgen continuar essent espanyols dels beneficis que això ens reporta, més enllà de vagues referències històriques al derecho de conquista o de fets consumats. En canvi, des de les forces separatistes s’han posat sobre la taula dades i xifres objectives un cop i un altre. Mireu el que us dic: estaria disposat a repensar el meu independentisme si algú em donés una sola raó objectiva per continuar essent espanyol un minut més. Una sola.
En segon lloc, hi ha tota la por tàctica a l’assumpció plena del sobiranisme. Aquesta setmana hem assistit a un devessall de declaracions de dirigents de Convergència que han optat per insistir en la falta de maduresa del poble català, que ara no és el moment i que les prioritats són unes altres. L’argument és, gairebé sempre, que hem de plantejar el referèndum quan tinguem possibilitats reals de guanyar-lo, que és com dir que hem d’estar preparats pel dia del judici final perquè algun dia arribarà, segur.
Sincerament crec que és una justificació trampa. Quan estarem madurs? Sabeu que un any abans de la independència, a Eslovènia, només la desitjaven, segons les enquestes, menys del 15% de la població? No correm el risc de podrir-nos, esperant el punt just de maduració? Encara més, creieu, pel contrari, que no estem madurs per la independència però sí que ho estem pel concert? No us sembla una quimera que viu molt més en els núvols aconseguir el concert en lloc que la independència? Fins avui, per a ser independents n’hi ha prou que un poble ho vulgui i s’autodetermini; per aconseguir el concert, calen dos, concertant i concertat. I resulta que l’altre poble que ha d’acceptar-ho és Espanya. Valor i molta sort.
Aquesta verbena de Sant Joan vam passar-la a casa d’uns bons amics. A la sobretaula, davant d’una coca de llardons realment memorable, van començar les discussions polítiques. Ja sabeu que a mi, la veritat, no em costa massa de ficar-m’hi. En un moment determinat, vaig comentar, de passada, sense donar-li més importància, que considerava que l’única via que tenim al nostre abast, que realment depèn només de nosaltres, és la proclamació unilateral de la independència, tal i com la majoria dels pobles de la terra han fet per tal de ser els amos dels seus destins. Va semblar com si cinquanta-vuit MegaTrons haguessin explotat a l’hora, enduent-se per endavant els pobres llardons. Us asseguro que van mirar-me com un extraterrestre.
Sí, estimat amic, sí, sospito que ara mateix poseu la mateixa cara, però defenso que, efectivament, si volem alliberar-nos de l’estaca només cal fer l’estrebada corresponent. I no em fa cap por l’estacador, ni els seus estats d’alarma, excepció i setge, ni els seus tancs, ni els seus mitjans de comunicació, ni els seus Tribunals. A la independència només s’hi pot arribar per un acte de ruptura, si és que no voleu qualificar-lo de revolucionari, que a mi la paraula ni m’espanta ni em dol. De tots els arguments que em podríeu donar per continuar essent espanyol demà el que menys em preocupa són els seus tancs. Perquè si els independentistes podem proclamar algun dia que ja som lliures al Parlament de Catalunya, això voldrà dir que haurem assolit una majoria d’escons suficient, que el poble haurà parlat, i mai es pot aturar a un poble en marxa. I és molt senzill: es tracta de posar en el programa electoral que la primera proposició de llei que es presentarà al Parlament serà la de la proclamació unilateral de la independència, prèvia la derogació de la Constitució espanyola en el territori català.
Aquesta és l’única via possible, raonablement plausible, la que més toca de peus a terra. I m’agradaria que els catalans no li giressin l’esquena, o al menys no hi reaccionessin com si es tractés de les paraules d’un visitant de Mart. Respecte a Espanya, per exemple, és exactament el que ja han fet totes les seves antigues colònies de Sudamèrica fa ja alguns anys. Ara falta que segueixin el camí les colònies europees que encara li queden. Amb l’aventatge que ja no cal que ens barellem, n’hi ha prou amb vots i alguns viatges a Brussel.les, Washington i Nova York.
Amb la mà al cor, us ho dic des de la més assenyada reflexió de què sóc capaç, em dóna la sensació que s’ha instal·lat a la nostra societat un moderantisme que bandeja l’audàcia, un legalisme que prescindeix de l’ànima dels pobles, un tantsevalisme de sofà que esgarrifaria als nostres avis que no van dubtar a defensar una idea costés el que costés, fos l’exili, la presó o, malauradament, la pròpia vida. Aquest és el país pel que van combatre Macià, Fabra o Carrasco?
Us repeteixo que em sembla un acte d’ingenuïtat quasi infantil i un malbaratament colossal d’hores i esforços -i no voldria afegir-hi altres adjectius que després pogués lamentar- pretendre obtenir un concert econòmic en l’Espanya de la Constitució de les 17 autonomies. No, amic meu, no. En la via de la negociació i el pacte amb Castella a nosaltres ens ha tocat el trist paper de figures de cera de l’espectacle d’un d’un bruixot de fira de la meseta valleinclanesca: només poden sortir-ne mocadors arrugats i rebregats,o algun conill tíssic amb les potes enrampades.. Ara, també us ho accepto, entretenir, entretén. El peixalcovisme és un reality show que pot arribar a brillar tant com les millors telenovel·les de TV3.
Però es tracta de seguir animadets o volem donar-li a aquest país el projecte que li cal?. El noucentisme i el pujolisme van ser-ho i van arribar fins on van arribar. Ara toca definir-ne un altre, que sigui capaç d’arrencar els nostres compatriotes dels sofàs de davant de la tele o de les tovalloles de les platges i comprometre’ls a jugar-se el futur i la vida pel seu país moribund: penseu aconseguir-ho amb la promesa del concert econòmic, o d’una cessió del tram de l’IRPF de cinc puntets més? De debò? Aleshores, permeteu-me la pregunta: en quin costat està la utopia i els focs d’encenalls?
Se’m dirà que ara la prioritat número u és la crisi econòmica. I tant! Però com la combatrem si no tenim cap competència per fer-ho? Quina política fiscal? Quines mesures laborals? Quines inversions, amb l’espoli dels 22.000 milions d’euros anuals? No us fa angúnia veure dilapidat tant talent dels nostres millors homes, instal·lats en la gestió de les engrunes, quan podrien estar manant i dirigint un país dels de debò?. Sempre he afirmat que el que més estrany se’ m fa d’entendre és la bovina acceptació de l’statuts quo provincial per part d’executius, empresaris, directius, catedràtics, intel·lectuals, etc…, és a dir, la classe dirigent de tot país normal i que a Catalunya han renunciat al lideratge per convertir-se en una classe dirigida. Com ho suporten? Per què prefereixen ser manats a manar ells? Ni idea, per mi és un complet misteri. Us imagineu què podrien fer -què podríem fer- només en un any amb els 22.000 milions que desapareixen dins el barret de copa del bruixot?
Però com que tot és opinable, i probablement jo estigui totalment equivocat, espero amb gran impaciència el vostre full de ruta que m’heu promès. Ara, em preocupa que ja comencem amb això de diferenciar entre la “independència” i la “sobirania plena”. Vós també? No m’ho puc creure. Sereu capaç de convèncer-me que no és el mateix? Com es pot assolir un estat de sobirania plena que no impliqui la independència? O, si voleu, com es poden fer passar uns shorts de mitja cuixa per un tanga? Estimat amic meu, un tanga de lleopard serà sempre un tanga de lleopard, i uns -tímids i púdics- shorts de mitja cuixa seran sempre uns -tímids i púdics- shorts de mitja cuixa.
Escriviu-me aviat.
Vostre,
Quim Torra
