Definim què és una cosa absurda:
Que l’article 14 de la Constitució Espanyola digui que “els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social” i, en canvi, l’article 56.3 digui que “la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”. WTF?
Ser obrer i votar el PP.
Ser dona i votar VOX.
Ser culte i votar Cs.
Ser un autèntic socialista i votar el PSOE.
Disfressar una cabra.
Taral·larejar un himne.
Portar un barret amb tres banyes.
Que et diguin que el català és un dialecte aquells qui no l’entenen.
Ser monolingüe i exigir els bilingües que siguin trilingües.
Que el teu cap d’Estat ho sigui per via espermàtica.
Que el pare del teu cap d’Estat fos elegit per al càrrec per un dictador.
Que existeixi una Fundació d’aquest dictador.
Posar les teves esperances en mans de corruptes.
Tornar a posar les teves esperances quatre anys després en mans dels mateixos corruptes.
Nacionalitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis.
Que la banca no retorni el que se li va prestar i els carrers només s’omplin amb les victòries d’un equip de futbol.
Que els violadors continuïn lliures.
Que anomenin cop d’estat a posar urnes.
L’existència de presos polítics que a Europa tindrien llibertat.
Que el deute públic sigui descomunal però parlem de Pujol.
Que hi hagi gent que cregui que l’independentisme és il·legal.
Que un llaç groc sigui considerat perillós.
Omplir els balcons de banderes i buidar de diners les inversions en R+D+I.
Invertir en educació perquè després la gent amb talent se’n vagi perquè aquí no hi ha feina.
Atonyinar la gent per votar.
Riure’s dels somnis aliens quan la teva única proposta és un malson.
Parlar de l’imperi espanyol però no de la seva posterior pèrdua de territoris.
Ignorar que la “espanyolitat” la van construir sobretot dues famílies estrangeres: els Habsburg, que venien del Sacre Imperi Romanogermànic, i els Borbons, originaris de França.
Ignorar també la influència de gairebé vuit segles d’Al-Àndalus en la construcció d’aquesta “espanyolitat”.
Pensar que Espanya no és vista a Europa com la terra de la migdiada, la sangria i el descontrol pressupostari.
Posar els mitjans per evitar que canviï aquesta imatge.
Absurd, en definitiva, és negar la realitat d’un projecte fallit, decadent, masclista, franquista, que exclou la riquesa de la seva pròpia diversitat cultural sota la faula d’una suposada unitat, que no és unitat sinó imposició.
