El cas és que ens hem quedat a mig camí d’una remuntada briosa i treballada, i com que els del Madrid si que l’han feta ens han passat al davant. Això va així, i no li busquem més voltes, que entre l’autogol i les expulsions, massa que han fet pobres nois d’arribar a l’empat. Per mi que és la samarreta groga, que és el color de la por, de la icterícia, de la fel sobreeixida, de l’ou deixatat, com és sabut i conegut. Deixatat, aquesta és la paraula: el que a Barcelona en dieu batut, pobrets traductors literals. Perquè si no fos per això, que semblava que sortíssim deixatats d’entrada, d’acord que el partit era dels difícils de resoldre, però de més difícils n’hem apariat; com difícil és de contar-ho: l’esquema si fa no fa el que sol ser, Milito bé de tàndem amb Puyol si volem mirar el canvi més novedós, Alves com sempre incombustible, Xavi i Touré indecissius també com sempre, Messi dos gols de cromo con tants altres cops… que el contrari posi l’autobús amb un 3 – 4 que de tant junt ja sembla un 7, i pilotes llargues i a veure com ens en sortim, tampoc res de nou. Però tot plegat, tot això i que ens expulsin en Pep i l’Ibra, la mala sombra de l’autogol… allò que dèiem, on se signa l’empat, i a veure si acabem de passar aquest gual d’hivern. I que algú amagui aquestes samarretes!
