HOMILIA 2010-03-07 DIUMENGE III de QUARESMA

Les lectures d’aquest diumenge III de Quaresma giren totes elles en torn de la necessitat de la conversió. Déu ens estima, no ens abandona i ens ofereix una i altre vegada la seva misericòrdia, esperant que nosaltres fem l’esforç de canviar de manera de ser i de comportar-nos. A la primera lectura del llibre de l’Èxode se’ns ha narrat el passatge de l’esbarzer que no es consumeix. És el passatge on Déu se li revela a Moisès, se li identifica com el Déu dels seus pares que es recorda de la promesa que els hi va fer i li encomana una missió: la d’alliberar al seu poble.

Aquest és el mateix Déu que se’ns revela a nosaltres, que es compadeix i que decideix venir a alliberar-nos. Ell va ser l’alliberador del poble d’Israel de l’esclavitud d’Egipte i Moisès el seu instrument, un instrument que anticipa l’acció redemptora de Jesucrist que va venir a alliberar la humanitat de l’esclavitud del pecat.

Les paraules de Sant Pau que hem llegit a la segona lectura, fan al·lusió als dons que Déu va vessar damunt el poble d’Israel durant la travessia pel desert, uns dons que no van aprofitar a la majoria de gent, perquè portaven una vida que no estava d’acord amb l’aliança que Déu havia fet amb ells. Aquestes paraules són una advertència per a tots. Doncs també a nosaltres ens pot resultar inútil la salvació que Crist ens ofereix.

Tots nosaltres tenim una vocació i una missió que ens exigeix responsabilitats i sacrificis. I, per suportar-los, necessitem d’un Déu en el que hi hem de creure amb el cap, amb la raó, però cal que també hi creguem amb el cor. I això no és fàcil si d’alguna manera o altre no hem experimentat mai aquest Déu. Únicament amb una experiència viscuda d’aquest ésser misteriós, llunyà, però que per la fe i per la pregària se’ns fa proper, podrem viure en el món d’avui la nostra fe cristiana. Rebem tants impactes que traspuen egoisme, hedonisme, i materialisme, que si no ens deixem impactar per les coses de Déu, pels signes que Déu ens envia, s’esvairà la nostra fe cristiana i no serem capaços de transmetre-la a les noves generacions.

El mateix Jesús ens ho ha recordat a l’Evangeli amb la paràbola de la figuera. Jesús no ens vol angoixar, però sí estimular-nos a que donem fruit. Aquesta paràbola Jesús la va dir a propòsit d’un fet polític que va provocar una repressió sagnant per part de Pilat i d’un desgraciat accident en el que van morir varies persones. Jesús aprofita aquests fets per desmuntar la idea d’un providencialisme d’estar per casa, que podria portar a pensar que només les persones afectades per la desgràcia eren culpables.

A Déu no se’l pot confondre amb una mena de jutge que sanciona immediatament les accions dels homes premiant externament als justos i castigant als dolents. Nosaltres no som qui per a jutjar als demés, en tot cas a qui hem de jutjar és a nosaltres mateixos. Les desgràcies, els accidents, les malalties son un signe de la precarietat de la nostra vida. Una vida que està en mans de Déu, i de la de que se’ns pot demanar comptes en el moment més inesperat. I davant d’aquest risc només hi cap una actitud: la conversió.

La conversió és una radical orientació de la vida cap a Déu. És donar un veritable sentit a la nostra existència convertint el nostre egoisme en donació i el nostre odi en amor. Però per això cal que ens obrim al misteri del Regne com a do d’amor que Déu ens ofereix. Déu ens ho proposa, però no ens ho imposa, som nosaltres els que hem de donar el pas definitiu acollint el seu do i traduir-lo en una entrega personal d’amor i de servei als nostres germans. Hem de pensar que les nostres petites o grans renúncies, si les fem per amor sempre ens portaran a una resurrecció més gran.

És cert que el qui tot ho dona tot ho rep, però d’això se’n ha de fer l’experiència. Llavors la vida pren una altre dimensió i ja no ens esclavitzen les coses que ens envolten, sinó que es converteixen en simples mitjans que ens ajuden a caminar millor. Mentre estem fent camí en aquest món, és quan encara estem en temps de conversió. No ens hem d’angoixar, però és en aquesta vida on hem de donar fruit. Un fruit que aprofiti a les persones que ens envolten. Que la gràcia de Déu ens hi ajudi.