Deia el President Pujol l’altre dia, recordant els Fets del Palau, que continuen sent imprescindibles valors com el patriotisme, generositat, esperit de servei, estima al país, il·lusió i capacitat de sacrifici. Sense dubte aquest valors estaven molt presents i varen moure, en moments difícils, a una colla de gent a jugar-se-la, sense tenir-ne cap necessitat personal, amb accions contra el règim i a favor de la democràcia i del país. Encara ara aquells vells patriotes continuen manifestant la mateixa generositat, esperit de servei, estima al país, il·lusió i capacitat de sacrifici. Valors que contrasten amb les actituds que percebo, com a col·lectiu, en la majoria de joventuts dels partits polítics, caracteritzades per un patriotisme estètic, una generositat i esperit de servei ocults, una nul·la capacitat de sacrifici i una il·lusió inversament proporcional a l’esforç a suportar. No els negaré per descomptat l’estima al país però amb això no n’hi ha prou ni es va en lloc. I aquí està la clau. Resulta que les joventuts dels partits acaben esdevenint autèntiques agències de col·locació, especialment quan el seu respectiu partit homònim governa les institucions. Això va passar amb UDC, amb CDC i passa amb ERC, PSC i IC-Verds. I ha passat amb el PP i la seva quota d’engominats. Per això les joventuts dels partits acaben sent una realitat virtual i no acaben d’atreure a la majoria de gent de la seva generació. Esdevenen una quota política a cobrir i una simple imatge de fons, amb nota de color i paritat, en tot míting polític. Situació greu quan veiem per les enquestes que l’abstenció i desinterès per la política és especialment elevada entre les joves generacions. No vull dir que les joventuts siguin responsables d’haver generat aquesta abstenció però en tot cas si que en són corresponsables del fracàs en evitar-la. Un es pregunta si estan disposats a jugar-se-la per alguna cosa les actuals joventuts dels partits, quan el que veiem és el pèndul entre la proclama gratuïta independentista i l’adhesió incondicional al líder del partit gran homònim (i parlo pel que he conegut a UDC) que defensa el contrari. Mentre gent d’una generació estava disposada a jugar-se la llibertat individual pel país i la democràcia, ara tristament, els que haurien d’agafar el relleu no s’hi juguen ni tant sols una mensualitat. I aquí rau part del problema. Les joventuts dels partits no són exemple generacional de res. No són un referent a seguir pels de la seva edat. Tampoc exerceixen lideratge entre els seus. Sense èpica i sense lírica. Sense coratge i sense discurs. I així trobem la generació venerable dels Bassols i altres honorables que alcen la veu, la generació política una mica més jove que encara dubta, la generació que ens governa que caça mosques i la més jove que s’ho mira; mentre es multipliquen fora dels partits les iniciatives, com quan no hi havia partits. Ara que sortosament n’hi ha, i amb joventuts, per què no es nota més?

Com a norma penso que les joventuts dels partits haurien de renunciar a la dedicació professional a la política sense haver completat abans: formació i professió. Ofici i autonomia de vida. Formació per tenir criteri polític i professió per tenir llibertat per defensar-lo. Fortalesa mental per aguantar i coratge per actuar.

Ara que m’he guanyat algunes antipaties polítiques més (ja no ve d’una) he de senyalar que tota generalització és injusta. Certament el més brillant parlamentari català que conec (que espero sigui portaveu al Parlament en cas de governar CiU) ha sortit de les joventuts de CDC, com també n’han sortit excel·lents alcaldes, des de Sant Cugat a la Seu d’Urgell. I hi ha altres noms, òbviament. Per tant no parlo de casos individuals sinó de la necessitat de canviar, com tantes altres coses dels partits, els dèficits en que han caigut les seves joventuts. I que persones com les al·ludides en siguin exemple a seguir.

»