A ningú no li agraden les retallades. A tothom li dolen molt les retallades. No em crec que les retallades, hores d’ara, tinguin encara un “marcat to ideològic”. Herrera, tu tampoc t’ho creus, no fotem. Tots coneixem gent que pateix molt les retallades, el que passa és que no tothom té la barra necessària per a posar cara de missioner caritatiu que sap el que és el patiment de l’altre i s’apropia d’aquest patiment per a fer un discurs emotivista al Parlament de Catalunya, utilitzant quelcom que mereix un enorme respecte per a fer demagògia ideològica, i a sobre posant cara de bon noi compungit que coneix millor que ningú el patiment “de la senyora que no pot ser operada d’urgència d’un càncer de pit per culpa de les retallades”, “de la família amb dos fills petits que avui mateix ha estat desnonada i avui dormirà sota el pont per culpa de les retallades”, etc… Això mateix ha dit el bon noi Herrera al Parlament, paraula per paraula, si fa o no fa! M’he quedat de pedra. I ha repetit més o menys el mateix el parlamentari amb samarreta de la CUP. Quasi em fan plorar… de pena i d’indignació. Per què? Com es pot utilitzar ideològicament i tan desvergonyidament el dolor aliè, per fer pena i donar lliçons. Ës evident que l’esquerra ha heretat la pitjor tradició cristiana del miserabilisme de la llàstima que utilitza la pena del pobre per a fer plorar la gent de la forma més irrespetuosa i descarada que existeix: ompllint-se la boca i torçant forçadament la comisura dels llavis. M’heu fet plorar, certament, però repeteixo: de ràbia i d’incredulitat. Em costa de creure que això ho feu amb bona intenció. Ho sento: no cola. Esquerra Republicana ho fa diferent, des que hi és en Junqueres és diferent, són una esquerra que sona creïble i que no fa demagogia. He de confessar que no hi estic acostumat, i potser per això estic doblement sorprés i esperançat.
