He cregut interessant de presentar als amics lectors que en desconeguin totes les facetes, dos pols de l’obra d’en Jané, no sé si dir oposats o complementaris. D’una banda, altra vegada uns magnífics aforismes, uns divertits, altres senzillament (i no crec exagerar) savis. D’altra banda, una de les seves narracions amb curiosos personatges que oscil·len entre la ironia i un divertit absurd (en aquest cas ple d’ironia sobre molts crítics d’art) i que no encaixen en cap de les categories de la literatura usual. És el contingut principal de la seva obra més voluminosa, Calidoscopi informal, i també és un dels elements de la que, per mi, és la seva millor obra d’aquest tipus, El llibre de Daniel, una paràfrasi del text bíblic que n’hi ha per sucar-hi pa…
Pere Grau
Els Tres Budes que fan Morros
Els Tres Budes que fan Morros -en Maluk, en Xaruk i en Miralacinta- van visitar l’exposició antològica dedicada al cèlebre artista plàstic Antoni Tàpies. Van dir que els havia agradat molt, que feia molt d’efecte. En Maluk va fer observar que l’obra de Tàpies era hipertansa, conceptual i matèrica, en Xaluc la va trobar clarament didascàlica, sinergètica, o potser més aiat sinecdòquica, i sígnica, sobretot sígnica, va emfatitzar. Per la seva banda, en Miralacinta va posar en relleu la potent plasticitat de l’accent greu en la signatura autògrafa de l’artista. Va dir que era un accent greu contundent, categòric i afirmatiu, interactiu, personalitzador i exemplar, desacomplexat, absolut i racial. Aquestes coses cadascú se les mira a la seva manera.
Sigui com sigui, es veu que aquella visita els va deixar una mica trasbalsats, i com que es va escaure que passaven per davant d’un ambulatori, van tenir la bona pensada d’entrar-hi perquè els fessin una d’aquestes anàlisi de llei que ara en diuen analítiques. Van ser faves comptades. La d’en Maluk va revelar que tenia uns símptomes molt lleus de mal donat, el fel vagament sobreeixit, i un inici o premonició de berrugues ecumèniques; la d’en Xaruk li va fer saber que tenia el metabolisme basal un si és no és descompensat, la circulació arterial feta a la seva, i el ritme cardiac moderadament sucursalista; i la d’en Miralacinta es limitava a posar en evidència que patia de ganes de trempar i riure, que es veu que és una malaltia que ja es porta el remei, talment com aquells pecats que en ells mateixos ja porten la penitència, o com els peixos que es porten l’oli.
Com que al capdavall el resultat era prou satisfactori, ho van anar a celebrar amb un àpat suculent, però sense excessos degradants, a l’hostal dels Tres Gats Mesquers de la Boira i el rei Nicolau dels Pinetells (antiga casa Garriga) que de moment encara no havia aconseguit cap estrella sacsó, però regit per una hostalera, que tenia la mirada més lluminosa que totes les constel·lacions.
Poc després els Tres Budes que fan Morros van tenir l’ocasió d’assistir a l’actuació d’un esbart dansaire que va interpretar “La gala” de Campdevànol . Van quedar fascinats per la bellesa d’aquesta petita joia coreogràfica i musical. En Maluk va dir que potser sí que la creativitat popular era desigual, amb alts i baixos, però que podia arribar al cim més alt, i que aleshores es caracteritzava per la senzillesa i l’autenticitat, la noblesa i l’elegància, la simplicitat i l’economia de mitjans. En Xaluc, per la seva banda, va comentar que l’excel·lència dels fruits era la conseqüència de la bondat de les arrels, i que la capacitat d’obtenir uns resultats de primera qualitat a partir d’unes causes nocives i vituperables era digna de gran admiració, i per reblar el clau en Miralacinta va explicar que la figura del galer, amb la seva potent distinció, li havia produït una forta impressió, i que celebrava que la seva dolça Claror de l’Alba no l’hagués conegut, perquè era més que probable que si s’hagués donat aquesta circumstància se n’hauria enamorat sens remei, i aleshores aneu a saber… I per coronar dignament aquestes expressions filosòfiques, els Tres Budes que fan Morros se’n van anar a sopar a l’hostal de la Rosella dels Sembrats (antiga casa Biosca). Els van fer esperar una mica. Per matar el temps, en Maluk es va entretenir resolent uns mots encreuats, en Xaluk fent uns Sudokus, i en Miralacinta dient cosetes a una minyona que, tot i que era molt diferent que la seva dolça Claror de l’Alba, tenia un no sé què que la hi recordava. No era pas el primer cop.
Per acabar de fer el feix
Els somnis no es poden triar. Per això n’hi ha que somien desperts, perquè així poden somiar el que volen.
Els poetes es poden dividir en dos grups per tres conceptes diferents: els poetes que rimen i els que no rimen, els poetes que s’entenen i els que no s’entenen, i els poetes que passen gana i els poetes que van tips.
Dic que aquest em sembla quaranta-nou vegades millor que aquest altre. Quaranta-nou? I per què no cinquanta? Per no semblar hiperbòlic.
N’hi ha que fan veure que callen per discreció allò que en realitat ignoren.
Per expulsar algú amb bones maneres fem veure que l’ajudem a escapar-se.
És més senzill dir que no hi és que buscar-ho.
Es mostrava tan violent que enlloc d’una camisa de força li van haver de posar una camisa de molt.
Els qui no han fet mai res es complauen constatant que el que han fet els altres ha estat inútil.
La màgica conjunció del temps que passa i el temps que fa convida a recloure’s a la torre d’ivori, encara que un no sigui savi.
La incoherència és la sogra de la ciència.
*Text de: Albert Jané.
