La nova Presidenta del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya (TSJC) deia en la seva presa de possessió, que la crítica a les decisions judicials, no comportin una falta de respecte. No em costa compartir aquesta afirmació, perquè crec en l’Estat de Dret, en enfortir-lo per garantir llibertat i democràcia.
Però s’ha de dir que hi ha decisions que fan difícil mantenir-se en aquests principis. No parlaré del cas Dani Alves, tot i que com a dona i feminista, em remou per dins, pensar que donem el missatge que no val la pena denunciar, o que no ens vam oposar amb prou força a l’agressió.
Vull referir-me a la sentència del TSJC del 3 d’abril en relació al Francesc, un home de 54 anys que ha demanat l’eutanàsia, després de tres ictus i dos infarts, i amb molt patiment. I que, d’acord amb el que estableix la llei, tenia la resolució favorable de la Comissió de Garantia i Evaluació de l’Eutanàsia.
En aquesta sentència s’estima el recurs del pare d’en Francesc, que s’oposa a la voluntat expressada pel seu fill. Ara el procediment ha de retornar al jutjat, que havia estimat el recurs del pare d’inadmissible, i s’haurà de fer tot el procés judicial.
Estem parlant del patiment d’una persona, i per tant més dilació, més patiment i més dubtes sobre qui esta legitimat per recórrer una decisió que és personal. Com deia fa uns dies, la Cristina Valles Presidenta de DMD (Dret a la Mort Digna) “ningú pot demanar l’eutanàsia per tu i ningú la pot impedir perquè es la teva voluntat d’una mort digna davant d’un patiment insuportable i que ha estat avalat pels professionals i per la Comissió de Garantia i Evaluació”.
De les 142 eutanasies aprovades l’any 2024 a Catalunya, dues han estat portades als Tribunals, per part d’un familiar. L’altre és el cas de la Noelia, que en una situació similar, un jutjat va dictar una sentència que establia que el seu pare no esta “legitimat per recórrer”.
En aquest darrer cas, apareix “Abogados cristianos” donant recolçament i acompanyant al familiar.
De nou l’extrema dreta es mobilitza, per restringir drets fonamentals, per buscar recolzament en el poder judicial i guanyar als tribunals el que no poden fer amb la política.
Durant la discussió de la Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia, hi va haver un debat sobre si la llei era excessivament garantista i que pogués produir retards en l’aplicació, que uns anys després veiem que el procés s’allarga moltes vegades més enllà dels 40/45 dies.
Veient ara tots aquests moviments, i el debat sobre donar legitimació a un tercer per oposar-s’hi, donem la raó a la prudència del legislador.
La llei estableix un marc de garanties, que implica la reiteració de la voluntat per part de la persona, més enllà del seu professional i estableix com a màxim òrgan resolutori de totes les sol·licituds de prestació de l’Eutanasia a la Comissió de Garantia i Avaluació
Una Comissió que, el seu nom ho diu tot, de garantia i avaluació. Una comissió que formada per professionals de la salut, psicòlegs, juristes, amb expertesa professional i formació en bioètica, haurà de donar la darrera autorització, garantint sempre els terminis, per no perllongar patiments.
Totes aquestes garanties es van pensar per protegir als vulnerables, que ningú aprofiti una situació de patiment i vulnerabilitat per un benefici propi. Cal disposar de tots els instruments per una decisió presa amb consciència, discutida amb els professionals, familiars, entorn.
També per protegir als i les professionals dels embats dels grups més conservadors de la professió, però crec sincerament que, en aquells moments, no vam pensar que el que ens caldria seria protegir la vigència de la llei i la seva voluntat.
L’entrada de VOX al Parlament de Catalunya, va produir ja un canvi molt important en tots els debats sobre el Dret a la Mort Digna, que fins aquells moments havia tingut un ampli consens polític, recollint el consens social. Recordo que en el debat sobre el decret que regula l’aplicació a Catalunya, parlo del juliol del 2021, ja els hi vam recordar que “l’eutanàsia es un dret, no una obligació”.
I m’estalvio aquí els adjectius que ens van dedicar els seus diputats i diputades. Però es evident que aquests grups no pararan en la limitació de drets fonamentals.
Val la pena fer un repàs, vull fer esment al programa de TV3 sobre l’Eutanàsia i felicitar-los pel rigor i la humanitat de tots els seus continguts; fer un repàs territorial sobre la resposta a les demandes d’eutanàsia per part dels centres. I veurem les diferències abismals entre els territoris de l’estat, o entre diferents ciutats de Catalunya.
No podem deixar de lluitar i reclamar l’aplicació de la llei, com es va preveure, que és la del respecte a la voluntat de la persona, de la seva voluntat expressada lliurament d’una mort digna.
Ens costa parlar de la mort, quan en realitat és l’ultim acte de vida, el que no volem és patir, ni fer patir a qui ens estima.
Li debem al Ramon Sampedro, a la María José Carrasco i a tants d’altres, i a aquells suïcidis en solitari per no voler inculpar a ningú. No hi volem tornar, volem poder exercir els nostres drets i que ens acompanyi la justícia en aquesta decisió.
