EL CAMÍ DAURAT DE LES ESTRELLES
L’últim raig de sol se’n va a la posta,
tímidament s’amaguen els colors,
el crepuscle es queda vora de la costa
esperant la nit mestressa de les pors.
El silenci el trenca pel lladruc d’un gos,
l’oliva xiuxiueja dalt del campanar
i miro l’horitzó, no el trobo, tot és fosc,
el cor sanglota i tinc ganes de plorar.
De sobte veig la lluna que em mira riallera
i mil estels que brillen en el cel
és com si de cop arribés la primavera
embolcallada en un subtil i blanc vel.
Miro encisada el sostre, el firmament
ja no trobo en la vesprada fosca la tristesa
em deixo bressolar pel diamant ardent
de la nit que m’il·lumina amb tota la puresa.
Sento en l’ànima cansada un gloriós cant,
que en la fosca s’hi troben meravelles,
el diminut estel que s’acosta radiant
i el camí daurat de les estrelles.
El silenci de la foscor m’ha captivat
i contemplo en la penombra la lluna, els brillants
on tot és pur sense ombra de pecat
i em sento diminuta com un petit infant.
Arraulida en un racó de terra fosca
veig la magnitud de tot l’univers
i la insignificança del ser que no escolta
i que voldria ensenyar-li en aquest vers.
