Una de les grans obres del poeta francès Paul Claudel és el seu poema “Joana d’Arc a la foguera”, que el compositor franco-suís Arthur Honegger va convertir en un magnífic oratori, una de les peces més interessants de la música del segle XX. Basant-se en el fet que el tribunal de la inquisició que va condemnar Joana d’Arc era presidit per un bisbe anomenat Cochon (porc), Claudel fa jutjar l’heroïna francesa per un tribunal presidit per un porc i amb l’ase de secretari.
Aquesta és una de les primeres coses que m’ha vingut a la memòria, tot llegint les darreres indignants notícies sobre el projectat judici contra Carme Forcadell, un judici que pot acabar arrodonint la imatge de la presidenta del Parlament com a heroïna del nostre poble. Afortunadament en els nostres temps i en les nostres latituds les fogueres inquisitorials ja només existeixen en forma de tribunals polititzats dels que abusen governs de dubtoses democràcies. Si no fos així, potser a Catalunya ja haurien caigut a la foguera uns quants dels nostres polítics. Que això no sigui possible deu lamentar-ho més d’un ultra espanyol.
Que les persecucions injustes ja no portin sempre pena de la vida, no vol dir que no siguin susceptibles de fabricar herois involuntaris. Qui li havia de dir, p.e. a Irene Rigau que es trobaria en aquest tràngol que li comporta la ferma adhesió del poble? I qui li havia de dir a Carme Forcadell que, ja retirada de ser el cap visible de l’ANC (ja llavors odiada per la política espanyola), ara es trobaria més que mai en el gens esperat paper de Joana d’Arc catalana?
És tota una mostra antològica d’arbitrarietat jurídica que l’acusació de prevaricació contra Forcadell ara es basi en què va fer un “ús malèvol” del reglament parlamentari, quan el que passa és que el govern espanyol està fent realment un ús més que malèvol dels seus tribunals convertits en corretges de transmissió d’una idea franquista d’Estat, en el que la separació de poders s’ha convertit en una farsa esperpèntica.
Els nous herois involuntaris catalans són el revulsiu que torna l’ànim combatiu a gent que potser ja l’hagués perdut. La indescriptible miopia política dels manaires de Madrid, la seva por, el seu desconcert, tot acaba traduint-se en una actuació maldestre que molt probablement acabarà accelerant el full de ruta cap a la independència.
Al lector que cregui que exagero comparant Forcadell amb Joana d’Arc, li prego que tingui en compte que la presidenta del nostre Parlament pot ser el detonant, el motiu del moment M del dia D. El dia que després de la seva inhabilitació (que ja deu estar decidida de bell antuvi a aquest mal anomenat TSJC) el Parlament planti cara a la injusta decisió dels tribunals espanyols i la ratifiqui en el seu càrrec, haurà vingut el trencament, i en els llibres de història Carme Forcadell serà per sempre una heroïna nacional, sense haver-ho volgut. Potser aquest qualificatiu li serà incòmode. Perquè Carme Forcadell és una persona valent, íntegra, amb voluntat de servei i d’una insubornable fermesa de conviccions, però (n’estic segur) que renunciaria de gust a una celebritat històrica deguda a una persecució irracional de la pseudo-justícia espanyola. Però els herois del nostre temps ja no són els grans generals i conqueridors. Són precisament gent com ella.
És llegendari el fet que el romà Cató acabava sempre els seus discursos al senat amb les paraules: “I dit de passada, Cartago ha de ser destruïda”. Jo no sóc ni senador ni romà, però seguint el seu exemple, tornaré a acabar l’article amb les paraules que repeteixo sempre que puc: tot depèn de tots i cadascú de nosaltres; de què no deixem sols els nostres polítics (sí, els nostres herois), de què no dubtem a fer públic davant del món de quina banda està la majoria del nostre poble. Serà difícil i de cap manera còmode. Però el resultat final s’ho val.
Amb l’article a punt de sortir arriba la notícia que l’AMI vol engegar la constitució de l’Assemblea de càrrecs electes, per preservar la continuitat del full de ruta si se sospenen les nostres institucions normals. És una bona nova i un pas que pot tenir una importància decisiva. Esperem encara que només l’hagi de tenir preventiva.
