[El cicle de Bearn (novel·les). Llorenç Villalonga. La Magrana]
El cicle de Bearn recull les quatre novel·les de Llorenç Villalonga que tenen com a escenari la Mallorca de Bearn, un lloc imaginari que ja és de parada obligatòria a la literatura catalana contemporània. Mallorca sempre ha estat (almenys des de Ramon Llull) un indret literàriament curiós. De fet, els escriptors mallorquins són, començant pel mateix Ramon Llull, gent curiosa. Avui les relacions literàries entre l’illa i Barcelona donarien per més d’una tesi doctoral; si em fessin fer un mapa literari no sabria per on començar. Però pel que fa al segle passat, a Mallorca i en novel·la s’imposa el nom de Llorenç Villalonga. Gens casualment el nom d’aquest senyor tan important sempre va acompanyat d’un tuf de resclosit. És el peatge que paga per haver estat molt de dretes i haver tingut clar quin bàndol triava l’any 36. Però és curiós que se l’acusi de conservador ranci quan precisament les seves novel·les són un retrat satíric de la Mallorca més conservadora. De fet, quan Villalonga trencava amb la tradició de l’Escola Mallorquina feia un gest molt revolucionari, potser l’únic de la seva vida: decideix escriure novel·la des d’una tradició que comença en ell mateix.
Bearn, com passa amb totes les coses importants, val més pel que representa que pel que realment és. El millor d’aquestes novel·les bearnesques és que formen un cicle molt irregular que permet veure moltes coses. “Mort de dama” i “Bearn” són molt superiors a les altres, però s’agraeix als editors haver incorporat les dues novel·les de transició que són “L’hereva de dona Obdúlia” i “La novel·la de Palmira”, perquè en la nostra literatura no tenim gaires ocasions de veure com s’ho fa un autor per construir un imaginari tan ampli. Al cicle de Bearn hi podem veure el muntatge d’elements que componen aquest món de Villalonga. Els personatges surten d’un llibre per entrar a l’altre, dialoguen entre ells, i hi ha costums i manies de l’autor que es van repetint tota l’obra, com ara la seva lleugera obsessió per la durada del dol de les vídues o la seva curiosa afició als jovenets musculats i la pràctica de l’esport.
És cert que l’argument de les dues novel·les menors decau en alguns moments, la trama és afectada i els personatges tenen un rol massa previsible. Però hi ha dues invariables al llarg d’aquestes obres que fan que agafar aquest volum de 600 pàgines pagui la pena. Aquests són: societat i llenguatge. El retrat de les diferents classes socials demostra una gran intel·ligència per part de Villalonga, i els divertidíssims diàlegs són el punt fort de totes quatre novel·les. Així ho diu José Carlos Llop al pròleg de l’obra: “De què està format aquest món? Només de dues coses: societat i llenguatge. Per fer literatura, per fer novel·la, no es necessita gaire més. Al marge del talent, és clar, i a Villalonga, el talent i la intel·ligència, li vessa per tots costats”. Del llenguatge també en parla Llop al pròleg, quan diu que “un crític gens sospitós apuntava que Villalonga hauria estat feliç escrivint la part descriptiva de les seves novel·les en castellà, i els diàlegs en mallorquí o català de Mallorca”. Això no és una simple anècdota sinó una manera molt elegant de posicionar-se en el constant conflicte lingüístic que ha envoltat l’obra del mallorquí. De fet, el pròleg de Llop és també una part molt interessant d’aquest volum. En aquest pròleg Llop es refereix a la novel·la catalana com un desert, on Rodoreda i Villalonga són els dos únics arbres. Molts lectors podrien afegir-hi que una sola fulla de l’arbre Rodoreda podria fer ombra a tot l’arbre Villalonga.
Però tornant a Bearn. “Mort de dama”, la sàtira que obre el cicle, no és tan celebrada com Bearn o la casa de les nines però potser és fins i tot millor que aquesta per la seva posada en escena. La protagonista és una vella aristòcrata que es mor mentre al seu voltant s’aplega una divertida fauna de rapinyaires que esperen rebre l’herència. Això passa en una Mallorca dividida entre una noblesa decadent i la creixent arribada de “senyoretes indígenes que en els tes quasi litúrgics del casino, demanen ja cocktails de ginebra i vermut”. De totes les novel·les, aquesta és la que té els diàlegs més brillants i més ràpids. Els millors els protagonitza la moribunda dona Obdúlia, que minuts abans de traspassar està donant ordres perquè el seu sigui el funeral més fastuós que mai hagi vist l’illa, i a qui al llit de mort hem sentit cridar: “¡Es Governador hauria d’engegar tota aquesta gentota, anglesotes i franceses, que no saben ni qui són ni d’on vénen… Fora!”. Dona Obdúlia és el millor personatge femení de Villalonga, i la seva mala llet ens regala els moments més genials d’aquest cicle: “Quan insultava les al·lotes joves que duien faldilla curta, ho feia amb tal violència, que més que defensar els principis de la moral pareixia que venjava una causa pròpia. I així era sens dubte, perquè la seva subconsciència es rebel·lava en considerar que ella, que havia estat la dona més bella del món, mai no pogué lluir les cames en públic, com les desvergonyides d’avui”.
A “L’hereva de Dona Obdúlia” o “Les temptacions” Villalonga segueix la història que havia tancat a “Mort de dama”. Alguns dels personatges de la primera novel·la tornen a aparèixer aquí, com a lectors els acompanyem en la seva evolució; però si abans l’acció se centrava en les manies ridícules de l’aristocràcia aquí els protagonistes ja flirtegen amb la modernitat que els estrangers han portat a l’illa. Un dels protagonistes és el Xim, un noi vanitós amant d’una senyora cinc anys més gran que la seva mare, un jove que sabia “viure escandalosament sense fer escàndol”. Villalonga juga a contraposar (massa reiterat i caricaturesc, aquesta vegada) la Mallorca rància amb la Mallorca ridícula envaïda per festes on les senyores que ballen porten per vestit només un rellotge de polsera. “La bona societat, davant aquestes coses insòlites, lluitava entre indignar-se o no voler-ho saber, que resultava més pràctic”. El contrast entre les senyores escandalitzades i les guiris desenfrenades és graciós i culmina amb converses molt delirants, com aquestes que tracten de la competició pel llinatge: “ella sempre havia sentit dir que els Montcada eren d’allò més enlairat de Mallorca i que descendien, no del temps de la Conquesta, que en descendeix tothom, sinó del Conqueridor mateix (…) Descendir del temps de Jaume I ja és de per si una ocupació tan important que dispensa de totes les altres”. En aquesta obra, però, s’acaba notant massa el muntatge i la prosa de Villalonga se’ns fa estranya: és més adjectivada, més pomposa i fins i tot hi trobem presagis (una mica massa a la manera de Xènius).
A “La novel·la de Palmira”, on la sàtira es rebaixa i la prosa es comença a tornar descriptiva, els escenaris es mouen més: som a Bearn però també a Barcelona i també a París. Aquesta és la història d’un matrimoni i Palmira és l’estranya cosina de l’esposa, a la qual segueixen la pista durant tota la novel·la, que és la més fluixa del cicle.
Fins que finalment arribem a “Bearn”, on es reconeix la diferència entre el que és una temptativa i el que és una novel·la. “Bearn”, s’ha dit i repetit, és el nostre Gattopardo, la decadència d’una classe que veu com desapareix tot el que representa, narrat per la veu d’un clergue que fou el confessor de la parella protagonista, don Toni i Maria Antònia de Bearn. Si dona Obdúlia és el millor personatge femení, don Toni és sens dubte el millor senyor que s’ha inventat Villalonga: un aristòcrata decadent que vesteix perruca divuitesca i hàbit franciscà, un il·lustrat que es troba al lloc i al moment equivocats, acusat d’heretgia per portar a l’illa invents estranys i de faldiller per una escapada parisenca amb la seva neboda. Don Joan, el capellà narrador, està constantment escandalitzat pel comportament de don Toni, que un dia li va arribar a dir a l’orella “que entre Déu i el Dimoni no hi havia més que un malentès”. Bearn és la història d’una bonica decadència, de la caiguda en desgràcia d’aquest matrimoni que es va fent vell i miserable i que no vol afrontar que s’ha quedat sense res. És a Bearn, i sobretot veient com s’esguerra el seu paisatge, on comprendrem, com diu don Toni, que no hi ha més paradisos que els perduts, i que Bearn és precisament això.
Novel·les: Mort de dama (1931) Gràfiques Mallorca/ L’hereva de dona Obdúlia o Les Temptacions (1964) Club Editor (els cinc primers capítols són publicats en castellà 1936 ala revista Brisas, amb el títol de Madame Dillon) / La novel·la de Palmira (1952) Editorial Moll/ Bearn o la sala de les nines (castellà a Càtedra, 1956) (Club Editor, 1961).
