Fa dues setmanes proposava aquí, al MD, una llista mixta de civils i polítics, sense cap esperança que la que sortís al final s’hi assemblés de res. I efectivament no s’hi assembla. No. És millor, molt millor, del que en les darreres setmanes m’hagués atrevit a suposar. Ja sé que cal anar en compte amb l’adjectiu “millor”. Cadascú és lliure de veure com a millor allò que per a un altre está ben lluny de ser-ho. I jo em limito a fer ús d’aquesta llibertat. A part dels noms de la llista definitiva i de si cadascú pot trobar que hi falta o hi sobra algun nom (ja tindrem encara ocasió de parlar-ne), n’hi ha ben bé prou amb conèixer les línies mestres que l’hauran determinada, per veure quin pas de gegant cap al futur representa aquesta entesa entre les societats civils i els dos partits majoritaris catalans.
Que hi hagi qui trobi pèls a aquesta sopa que ens han servit, és comprensible. A les sopes polítiques de péls sempre n’hi han, però el món i la gent són com són i no com cadascú de nosaltres voldríem que fossin. He llegit aquests dies, però un parell de comentaris dels que dissenteixo i, respectant sempre l’opinió de qui els ha fet (es diu el pecat, però no el pecador) voldria dir-hi la meva. Es tracta sobretot del paper de víctima que el comentarista atribueix a ERC, víctima d’un “pèrfid xantatge” que ha fet Artur Mas al partit d’Oriol Junqueras, i que fa que “almenys en la propera legislatura ERC cedeixi el paper principal de les esquerres a la CUP”.
Jo, en canvi, crec que aquesta entesa ERC-CDC representa el pas definitiu (si és que encara calia) que posa a ERC en condicions de poder ser el gran partit massiu de l’esquerra moderada i realista, a una futura Catalunya independent. I és així, perquè s’ha imposat la generositat de posar el país per davant dels pressumptes interessos electorals del partit. i només d’una gent que és capaç de fer un gest així se’n pot esperar que el dia de demà sàpiga governar-nos per bé de tots. La població de Catalunya fila molt prim a l’hora de jutjar els seus polítics. Som gats escaldats i registrem molt atentament on veiem partidismes curts de vista en una hora tan cabdal per la história de la nostra terra. Així, doncs, jo no diria de cap manera que ERC ha estat víctima d’una pèrfida maniobra, sinó que s’ha posat a l’altura que li exigia la seva pròpia història i ha agafat el co-lideratge al lloc que li correspon, deixant a racó les rebequeries personalistes d’alguns dels seus dirigents, que no li feien cap favor a l’Oriol Junqueras. I pel que fa a la possible pèrdua de protagonisme esquerrà, crec evident que, en aquest camp, ERC i CUP tenen dos papers ben diferenciats. ERC és el partit que pot tenir la possibilitat de governar, dins dels límits que imposa la interdependència amb la Unió Europea (hi estiguem dins o no) i segurament guiant-se pels paràmetres de les socialdemocràcies nòrdiques. La CUP omple l’àmbit més radical que molt difícilment pot aconseguir la majoria necessària per governar, però que pot posar el dit a la llaga de les insuficiències socials per tal que els governs de torn no les ignorin i no s’hi adormin.
I què passa amb el “pèrfid xantatge”? Mas ha dit que ell no ha fet cap xantatge, sinó que ha remenat el taulell de joc. Podrà agradar o no agradar, però com a President de la Generalitat hi tenia tot el dret. I els resultats li donaran la raó. En política volem un personal honest. Però això no s’ha de confondre amb la innocència d’anar amb el lliri a la mà com diem a casa nostra. Ah, i compte amb els adjectius! Segons el diccionari, “pèrfid” vol dir. a) que és traïdor envers aquell que confia en ell, o b) Fredament maligne. Qui cregui que alguna d’aquestes acepcions encaixa amb en Mas que m’ho expliqui, sisplau.
Però tornant a la maniobra d’en Mas: cap polític de gran talla d’estadista ha arribat on ha arribat si no ha tingut en alguns moments l’energia per decidir tirant al dret (o com diu en Mas: jugant-se-la). No vull fer comparacions exagerades, peró cal recordar que, per exemple, més d’un cop l’Adenauer i en Churchill també van rebre munts de crítiques per fer alló que creien que havien de fer, sense mirar quants ulls de poll trepitjaven. I avui la generació dels néts i dels besnéts ho agraeixen.
I ara, gent, prou de mirar enrere, si tu vas dir això o allò, si me’n vas fer una de grossa o de petita. Ara tots “Junts pel Sí”. I com va dir Raül Romeva dilluns: ara anem a totes.
P.D: Quan aquest article ja estava dat i beneït he llegit ahir l’article d’Enric Vila aquí al MD. Amb tots els respectes que em mereix com tothom que parla de bona fe, considero el seu text com un dels tants motivats per prejudicis inquebrantables (ell també deu considerar així els meus) i l’autor com un dels que encara aniran contra en Mas després que aquest hagi tingut un paper innegable en la consecució de la independència. I dir que tota aquesta combinació és feta per tal d’enfonsar ERC, és delirant. Repeteixo el que dic a dalt. “Junts pel Sí” és precisament el pas que dóna a ERC la millor imatge davant del poble i que treu tot possible dubte sobre la capacitat de governar del partit, si conseguís les majories necessàries. I cadascú és ben lliure de creure més al Sr. Vila o al Sr. Grau. Només faltaria.
P.D 2: La nova “llei de seguretat ciutadana”. Ara Rajoy ja té un lloc segur a la història. Al costat de Putin, Maduro, Erdogan, i els successors de Mao, per no citar les figures més sinistres del segle passat…
