“Unió és Duran i Duran és Unió”. Així ho acaben d’afirmar destacats polítics d’aquest partit. I deu ser veritat perquè no hi ha ningú d’aquest partit que ho desmenteixi. Tampoc l’interessat ho ha contradit. És més, si l’afirmació és certa, la conclusió és que és el propi interessat qui ho diu per boca dels seus portaveus.
La qüestió però no és l’evident equació entre aquest partit i el seu líder indiscutible sinó si UDC és, vol ser i pot ser quelcom més que en Duran. Fins ara està clar que per al 99 % dels afiliats d’aquest partit d’inspiració cristiana, el seu president és la llum que il·lumina el pensament, la veritat que ningú s’atreveix a contradir i qui dona i treu la vida política als seus seguidors.
Aquest veterà polític no és on és pel suport que té sinó que té el suport que té perquè és on és. Aquesta subtil diferencia és cabdal per entendre què pot passar en el futur. Qui més clar té les fortaleses i febleses de la seva posició és el propi interessat. Per aquest motiu, les reaccions d’UDC, és a dir de Duran, quan internament o per part del seu soci de federació se’l desautoritza, són contundents. Per això ha tallat sempre d’arrel qualsevol discrepància interna (que mostri que UDC és quelcom més que un líder) i fa sortir amb teatrals escarafalls a la seva mà dreta quan és qüestiona públicament en el Congrés el seu lideratge o continuïtat. Una reacció absurda quan encara hi ha dues eleccions per endavant, que poden provocar sacsejades polítiques i estructurals importants, i l’interessat tampoc ha dir que pensa compatibilitzar la seva anunciada feina d’advocat col·legiat amb repetir com a diputat a Madrid.
Duran és UDC i UDC és Duran. Ho fa dir ell mateix i ningú el desmenteix públicament. El futur d’un i altre és indissociable. La primera paradoxa de Duran rau en que per desmentir-ho, amb fets autèntics, hauria de renunciar a una posició irrenunciable. Si existís la teologia política diríem que no pot negar-se a si mateix. I si ho fa, deixa de ser Duran. I UDC, després de tants anys associada a una sola persona, acabaria diluïda en CDC.
La històrica Unió, un partit que per tradició i pòsit ideològic, sensibilitat social i compromís nacional, hauria pogut encapçalar els imprescindibles i urgents canvis que l’estatus polític actual està lliurant en safata de plata a noves forces polítiques populistes, ha esdevingut aixó. Duran és UDC i UDC és Duran. Mèrit o demèrit, en tot cas, voluntat dels seus afiliats, especialment de tots aquells que van lliurar-li, durant anys, el control del partit a canvi de la supervivència política professional.
Una característica clara d’UDC i el seu líder és la previsibilitat. Si alguna cosa se li ha de reconèixer a un dels més veterans polítics en actiu de l’estat espanyol és la coherència i la versatilitat. Ha estat capaç de mantenir un mateix discurs nacional i social i a l’hora és capaç de moure’s, com el rei dels escacs, en totes direccions i sentits amb una calculada ambigüitat. Tanmateix, els seus socis de federació s’han situat a massa distància del tauler per una peça amb moviments limitats a una casella per tirada. I les figures avançades del seu equip més que llançar-se a l’atac fien la supervivència política a un canvi de color. I el rei es pot quedar quasi sol. I UDC deixarà de ser.
Per això el rei s’enroca i “construeix” una alternativa. Ara bé, la segona paradoxa de Duran és que no és creïble “construir” una plataforma amb un missatge de regeneració política que la seva pròpia actuació ha negat durant anys. Difícilment qui és part del problema pot esdevenir la solució.
Duran fa el que fa perquè no pot fer res més. És el que sempre ha fet i el que mai deixarà de fer si no vol que s’espatlli la seva biografia. La biografia d’un portaveu al Congrés que cal entendre en clau espanyola i no només catalana. Aquesta és la tercera paradoxa de Duran i l’actual dilema d’UDC.
