Als dos articles precedents, vam analitzar primer l’etapa d’Artur Mas a l’oposició, i després el seu primer mandat. En aquesta tercera i última peça ens centrarem en el segon mandat, aquell que comença amb la sorprenent convocatòria d’eleccions després de la gran manifestació de l’11S de 2012, i que acabà amb el cèlebre pas al costat dut a terme al gener del 2016.
Efectivament, l’any 2012 va ser extraordinàriament complicat per l’antiga CiU. La impopularitat de les polítiques d’austeritat –aplicades, s’insisteix, amb dubtosa eficàcia i coherència-, sumats al caràcter provocador i agressiu del nou govern espanyol amb majoria absoluta del PP, i els escàndols de corrupció, estaven situant la formació nacionalista contra les cordes. La gran manifestació de l’ANC de l’11 de setembre de 2012, però, ho va canviar tot: va ser vista per Mas com una oportunitat per sortir de l’atzucac.
Així, en un gir polític que cal reconèixer com a valent, i força sincer –encara que, com sempre, marcat per la improvisació- Artur Mas va donar per trencades les negociacions amb Rajoy sobre un nou Pacte Fiscal, va assumir el compromís de convocar una consulta d’autodeterminació, va canviar de soci polític –passant del PP i el PSC, a ERC- i va convocar eleccions per al 25 de novembre d’aquell 2012.
Aquest moviment no va ser premiat pels electors com Mas esperava, passant de 62 a 50 diputats –en part, per l’altíssima participació que hi hagué- i qui en varen sortit més beneficiats van ser ERC i la CUP. Això no va impedir, però, la formació d’un nou govern sobiranista que va tenir com a moment àlgid, i a la vegada de sepultura, la celebració de la Consulta del 9N del 2014. Els desencontres entre CDC i ERC –i a la vegada, entre CDC i Unió- van precipitar el final de la legislatura, i van sentar les bases de la competició en el terreny sobiranista que van desembocar en el posterior fracàs de Junts pel Sí.
La idea d’Artur Mas va ser, llavors, la d’encapçalar una llista única que exercís de papereta del Sí, amb l’objectiu -no prou explicitat- de declarar la independència. La CUP no s’hi va apuntar, i els forts recels d’ERC –que es veia cada cop més forta, i no volia vincular-se als escàndols de corrupció convergents- van portar a mesos d’estira-i-arronsa fins que, finalment, es va formar la candidatura de Junts pel Sí. Ara bé, adonem-nos de l’extravagància d’aquesta candidatura: Artur Mas, que era el candidat presidenciable, anava de número 4, pràcticament amagat atesa la manca de consens que hi havia a JxSí.
Aquest tacticisme de curta volada, del qual en faig responsables a tot els que hi van participar i que ens recorda a les més recents jugades mestres, no anticipava un procés plebiscitari seriós: el dia 27 de setembre de 2015, les eleccions van donar com a resultat 62 escons per a Junts pel Sí, i 10 per la CUP, amb un 48% dels vots per les candidatures independentistes. Aquest resultat, endimoniat, implicava diverses conclusions encara avui no prou assumides: primer, que el resultat de Junts pel Sí (39% dels vots) no sembla un gran èxit atès que es presentava com la papereta del Sí; segon, que part de l’electorat no va picar l’ham de situar Artur Mas al número 4 i va inclinar-se per la CUP, corregint de facto la tàctica intentada; i tercer, que no hi havia valor polític ni estratègia per tirar endavant una Declaració d’Independència amb victòria en escons, però no prou clara en vots.
La necessitat de pactar amb la CUP va implicar, doncs, una importantíssim renúncia ideològica d’una CDC que ja era, pràcticament, una carcassa. A més a més els cupaires, com hem dit, van aconseguir imposar per la via dels fets la manca de consens que generava la figura de Mas. La condició d’apartar-lo –que, per altra banda, és una demanda purament efectista- per tal de poder continuar amb el Procés, van portar a l’encara President a una situació límit: després d’un nou estira-i-arronsa de diversos mesos, amb propostes surrealistes incloses, al gener del 2016 va decidir apartar-se per proposar, en una decisió novament no preparada d’antuvi, al llavors alcade de Girona: Carles Puigdemont.
Epíleg
El repàs de tota l’etapa de cap de l’oposició, i després presidencial d’Artur Mas, ens mostra unes constants: l’efectisme, la improvisació, i el càlcul a curt termini. Possiblement per això, a mesura que el termini des que va deixar la Presidència de la Generalitat es fa més gran, el balanç de la seva gestió com a principal líder català es fa més dubtosa. Podem dir, doncs, que el pas del temps no senta bé a la presidència de Mas.
En quant al país, hem de concloure que les polítiques econòmiques de país low cost, i la manca d’un programa de construcció nacional encara passen factura avui en dia, com bé exemplifica la desigualtat, manca d’integració dels nouvinguts i la situació de la llengua. Així mateix, l’independentisme estètic i l’anomenat processisme són, també, fills del seu lideratge, encara que no només.
En quant al seu espai polític, sembla evident que no va ser capaç de pilotar un moviment nacionalista i de masses com era la CiU de Pujol fins a bon port, portant aquest espai al col·lapse, i generant un important desgavell ideològic i organitzatiu a les files de l’antic espai convergent -que contrasta amb una ordenada ERC-.
Per últim, i també cal dir-ho, seria injust no mencionar que qualsevol dels Presidents sobiranistes, també Artur Mas, han hagut de caminar amb una pesada espasa de Dàmocles damunt de les espatlles: l’Estat Espanyol. Aquest fet però, que és indiscutible, no ens ha d’encotillar ni obligar-nos a analitzar els períodes de la nostra història recent només en clau repressiva.
