Ho llegim ben sovint a tots els medis de l’Europa meridional. Aquests alemanots tenen la culpa de tots els nostres mals. Ells van a la seva, es donen la bona vida a esquena nostra i ens xuclen els diners que després s’han de treure de les retallades dels ja prou migrats sous. I als medis espanyols, paral·lelament, hi llegim que això de l’espoli fiscal és una trola, que Catalunya és de les regions que l’estat més afavoreix (cal tenir penques, però ho diuemn), i que si els catalans tenen problemes la culpa és de la generalitat que dilapida els diners que generosament li otorga el govern de l’estat.
Pel que fa a Catalunya, de qui menteix ja n’estem al cap del carrer. Sobre Alemanya, peró, la gent s’ho empassa, per gruixudes que siguin les troles. Es dibuixa Àngela Merkel com una emperatriu autocràtica que a Europa “ordena y manda”, i la indústria alemanya com una arma d’aquesta prepotència, que ens arruïna a tots per tal d’acumular guanys desmesurats. I costa i costarà molt de convèncer a molta gent que aquest egoïsme alemany té la mateixa manca de fonament que el que se’ns atribueix a nosaltres.
A part dels americans, que ho diuen tant per interés propi, com perquè no acaben de comprendre com funciona Europa, una de les veus que sovint es fica de peus a la galleda és la de la presidenta del fons Monetari Internacional, la senyora Lagarde. La seva cançó de l’enfadosa és que Alemanya ha d’augmentar el consum intern i rebaixar la seva competivitat, apujant sous i costos més que fins ara. Lagarde és francesa i està imbuïda de l’estatisme tradicional francès que, per cert, tant mals resultats está donant aquests darrers anys. Però fins i tot ella hauria de comprendre que fer empitjorar el país que millor funciona, enlloc de millorar els que funcionen poc o gens, no sols no arreglaria res sinó que encara ho empitjoraria.
Alguns economistes (i no tan sols alemanys) ja han dit que si Alemanya fos menys competitiva qui se n’aprofitaria no serien els altres europeus sinó Xina, Corea i el Japó. Hi ha, però, altres factors que demostren, amb xifres, com van errats de comptes els que de l’exportació alemanya en diuen mil penjaments. Recentment l’Associació de la Indústria Bavaresa, va encarregar a l’institut consultiu Prognos un estudi sobre la interdependència de la industria alemanya amb la dels altres països europeus. Els resultats, per molts ben inesperats, dibueixen un panorama bastant diferent del que acostumen a publicar els detractors habituals d’Alemanya. Mirem-nos-ho.
Per començar, els béns que Alemanya exporta, siguin de la indústria química, de la de l’automòbil, de la de maquinària, o en general de la metal·lúrgica, tenen un elevat tant per cent de components que Alemanya importa prèviament d’altres països europeus. o sigui que també són exportacions indirectes d’aquests països. En total s’estima que tres milions i mig de llocs de treball a tota la UE depenen d’aquest lligam amb la indústria alemanya. A Polònia són 600.000. A Txèquia gairebé 400.000, a Itàlia i Holanda una mica més de 300.000 a cada un dels dos països, a França i Hongria uns 250.000 a cada país. A Espanya uns 100.000 i la resta escampada pels altres països de la Unió.
Una altra dada, és el tant per cent del PIB de cada país que representen aquests suministres de components cap a Alemanya. A Txèquia és el 8 %, a Hongria el 7 %, a Holanda i Polònia un 4 %, i als altres països entre un 0,5 i un 1,5 %
Si Espanya en aquest aspecte presenta xifres més modestes que altres és senzillament perquè el nivell i l’estructura industrial de tot el país no permeten la fabricació de més productes adients. No fa gaire, aquí mateix al MD, en Vicenç Pedret posava el crit al cel, per la mala política del govern espanyol que repercutia en greus perjudicis per la indústria catalana. No ens hem d’estranyar, doncs, si d’aquest efecte secundari de l’exportació alemanya (llocs de treball a altres països) Espanya se’n pot beneficiar molt menys que altres. És un “diploma” més que el govern espanyol es pot penjar a la Moncloa.
I, per cert, possiblement la competivitat dels alemanys no trigará potser gaire temps a empitjorar, i llavors les conseqüències pels altres portaran molts ais i uis. D’una banda, el problema demográfic amenaça que aviat no es puguin cobrir els llocs qualificats de treball que sostenen el nivell tecnològic i competitiu actual. Es preveu una manca preocupant d’enginyers i d’altres oficis especialitzats que pot posar en perill l’equilibri econòmic del país. D’altra banda, l’entrada dels socialistes al govern i els compromisos que han fet possible la coalició actual està socavant alguna de les bases de la viabilitat econòmica del país, en nom d’una justícia social que amenaça de portar conseqüències completament contráries a les que persegueixen els seus ben intencionats promotors. Però si això passa o no ja ho veurem d’aquí pocs anys.
Avui per avui, però el tema és el poc fonament que tenen molts dels atacs que es fan contra Alemanya. Clavat, clavat, de l’absurditat que tenen tants atacs contra Catalunya.
Com a detall a part i per destacar la diferència que hi ha entre un mal govern com el d’Espanya i un que (amb tots els defectes i mancances que pugui tenir) en general s’esforça a treballar pel bé comú de tot l’estat, voldria citar aquí que (segons un estudi recent) el cost de la reunificació alemanya, des del 1990, ha estat d’uns dos bilions d’euros. En aquesta xifra s’inclouen, el fons de compensació territorial, les ajudes socials i l’augment de les jubilacions. Una part ha estat finançada per les ajudes de la UE, però la majoria de les despeses han sortit dels impostos pagats per tots els alemanys. Aquesta ajuda ha impedit que l’Alemanya oriental es despoblés i que de mica en mica es refés dels estralls de la dictadura comunista. És una càrrega que Espanya mai no hauria pogut suportar, no sols per la seva manca de potència industrial, sinó a més per incapacitat dels seus governants. I aquesta càrrega mai no la tenen en compte els que voldrien que Alemanya els hi tregués de franc les castanyes del foc, i en diuen els mil penjaments si els alemanys miren més prim del que voldrien els “viva la virgen” del sud d’Europa.
